Resistir, però en comú

La covid, la guerra, la inflació, el planeta que se’ns crema. No hi ha treva. En dos anys s’han intensificat i accelerat tots els processos de despossessió, diria David Harvey. Com dicten els manuals, cada crisi ha duit a més concentració de capital i de poder, un poder econòmic que alimenta les desigualtats i desincentiva la democràcia, afeblida per uns poders públics minoritzats davant el mercat ‘lliure’, fins i tot en contextos excepcionals com allò que hem viscut d’ençà de 2020. També s’han intensificat les contradiccions del sistema, cada cop més insostenibles si no és amb elevades dosis de violència. O de guerra… ai, la guerra!

Fa un segle Europa ja en va patir un parell, de guerres. De fet, l’esperit que alimenta el projecte europeu, més reactiu que proactiu, es fonamenta en les lliçons apreses (?) de guerres fratricides que mai no haurien d’haver succeït. Guerres que assolaren el Vell Continent, guerres imperialistes i, a la vegada, guerres perquè l’incipient moviment obrer dels anys 20 del segle passat s’alineàs amb els estats i els seus interessos, que, com va avisar Karl Marx, no han deixat mai de ser un instrument de dominació d’una classe social sobre una altra.

Després de la II Guerra Mundial vingué el pacte de ‘cavallers’ entre poder polític i capital privat: benestar social, mercats regulats i democràcia en una societat que havia de garantir el bon funcionament de la maquinària del consum. Però tot té un límit, com bé es va encarregar el Club de Roma de posar sobre la taula als anys 70, amb el seu informe sobre els límits del creixement. Pocs li feren cas. Fins i tot les Nacions Unides es varen torbar més de dues dècades a començar a parlar de “desenvolupament sostenible”.

A les darreres dècades s’han desmantellat els grans pactes socials que donaven sentit al model ‘d’èxit’ europeu, amb les polítiques austericides de la Gran Recessió de 2008-2013 com a botó de mostra, i amb Grècia com a dany col·lateral. I ara, quan s’albirava un cert canvi de tendència, quan s’havien posat quantitats ingents de fons econòmics destinats a la transició ecològica i la resiliència, tot torna a quedar en dubte per la guerra i les conseqüències d’una política erràtica que, com a les guerres europees de fa un segle, acabaran pagant les classes populars. De moment, l’únic que puja, de la mà de l’OTAN, és el pressupost militar. I els preus de les coses bàsiques. I els tipus d’interès, amb l’excusa que així baixarà la inflació.

Les conseqüències d’una guerra erràtica són també l’excusa per mantenir un discurs oficial de ‘transició ecològica’ a Europa mentre de la mà dels interessos francogermànics la Comissió Europea decideix declarar la nuclear i el gas energies verdes… Verd vòmit. Detestam Putin però lloam el príncep d’Aràbia Saudita a canvi de combustible ‘barat’… Tot val en aquests temps de postveritat. La pregunta com sempre és: qui hi guanya? Qui hi perd?

Com amb el turisme massiu a les nostres illes, tot ha tornat costa per avall cap a una normalitat encara més insostenible que el 2019. És com una fugida cap endavant, que ens situa davant una temporada turística insuportable per als residents, per a la gent que treballa al sector -sotmesa a càrregues de feina intolerables- i per al medi ambient. La caixa ho aguanta tot i, si no, que ho demanin a Aena, o a Ports de l’Estat. Però, a la vegada, tot té uns límits, com ens recordaven Donella Meadows i el seu equip. Amb la crisi de materials, de combustibles fòssils i de més coses, els límits es van evidenciant. Amb els boscos que es cremen, i amb els ecosistemes marins que pateixen, com a la Mediterrània, temperatures acumulades mai vistes, que de passada auguren tempestes grosses en arribar la tardor, o tot d’una que la cosa comenci a refredar. Al Regne Unit, pistes d’aterratge tancades, amb l’asfalt fus per la calor. Fins i tot han hagut pintar de blanc les vies del tren perquè no rebentassin. A Alemanya les autoritats avisen que a la tardor el preu de l’energia es triplicarà, que els alemanys s’hauran d’estrènyer el cinturó i que als del sud ens toca ser solidaris. No sé com serà la propera temporada, però no tornarà a ser com aquesta.

Segur que no hi ha solucions màgiques, però sí tenc clar que els estats clàssics aporten poc en aquest moment, ben igual que la UE com a simulacre paraestatal incapaç d’emancipar-se de la matriu imperial. Que si els estats han de servir per a alguna cosa, hauria de ser per escoltar i potenciar la societat civil i, junts, fer de contrapès a uns mercats on la mà invisible cada cop és més identificable amb noms i llinatges que comanden més que governs i pobles. I, sobretot, per preservar allò comú: l’educació, la sanitat, l’aigua, l’energia, un aire respirable, els ecosistemes… Allò comú entès com tot allò necessari per garantir la dignitat humana. I que depèn de decisions compartides amb altres. En col·lectiu i en comú. Resistir l’onada que ve, que no és sols de calor, passa per aquí.

David Abril és professor de la UIB