Repensar la col·laboració
Molts dels aspectes de treball en equip que teníem apresos en les nostres relacions de feina no ens han servit de gaire en aquesta època de restriccions socials a causa de la pandèmia. De cop, aquelles reunions de pluja d’idees en una taula on hi havia aigua, cafè i te d’autoservei s’han evaporat. També s’han esvaït aquelles trobades fortuïtes amb una companya davant de la cafetera o la impressora del passadís que et permetien explicar un problema que et barrinava pel cap i pel sol fet de verbalitzar-lo t’ajudava a obrir la porta a una possible solució. I no cal dir que s’han esfumat del tot durant el darrer any els congressos i trobades científiques on podies interactuar de moltes maneres diferents (en una sala, en un descans, en un sopar) amb col·legues que t’obrien noves perspectives.
Davant la impossibilitat de reunions presencials disteses per intercanviar idees, de trobades al passadís o de fer xarxa als congressos (networking en diem), hem estat capaços de preservar aspectes de la col·laboració gràcies a l’entorn virtual. Han seguit existint les preguntes que et fan pensar més enllà de la resposta que dones i hem seguit sent espectadors actius de la diversitat existent en les maneres d’abordar un mateix problema.
I, de fet, ens hem adonat que en alguns casos no ens cal la reunió física per seguir col·laborant. O almenys no ens cal tan sovint. Ja era així en moltes col·laboracions internacionals i potser també ho pot ser a partir d’ara en les locals.
El que hem après ens ha de servir per repensar la col·laboració i fer-la més rica. Tornaran els congressos presencials, però ara potser no caldrà esperar un o dos anys per tornar-nos a trobar per seguir intercanviant idees amb col·legues perquè entremig podrem fer servir els programes informàtics que ens han permès col·laborar multilateralment, des dels ja clàssics de videoconferències fins a plataformes on et mous amb un avatar per les diferents sales d’un espai de congressos o per les aules d’una universitat. Ens hem acostumat a treballar de manera asíncrona amb documents compartits, vídeos gravats o en xats vinculats a una temàtica.
Crec, a més, que moltes conferències ja seran sempre en doble modalitat, presencial i virtual. Totes aquelles xerrades a les quals hem pogut assistir virtualment durant aquests mesos i que si no s’haguessin fet així no hauries ni pogut somiar en ser-hi (perquè implicaven un viatge llarg, car i insostenible ambientalment, per exemple), ara les podrem seguir gaudint. A més, estar tothom connectat permet demanar que anticipis les preguntes. Això fa la conferència més viva, més interessant i més participada. M’agradaria que aquestes bones pràctiques no es perdessin. I que es fessin servir també en les conferències i reunions locals.
Ras i curt, la pandèmia ens ha brindat l’oportunitat de repensar la col·laboració en diversos àmbits. Fem-ho, ja sigui en ciència, cultura o estratègia, i fem-ho aprofitant el millor dels dos mons gràcies a la tecnologia i a la nostra habilitat adaptativa.
Marta Aymerich és vicerectora de recerca de la UOC
