Arran de la recent concessió del premi a la millor novel·la de l’any, ha tornat a treure el cap la polèmica de l’escassa presència de les dones a la llista de les deu novel·les nominades. Tot i que la guanyadora va ser una dona, Antònia Carré-Pons, no va deixar de destacar en el seu discurs que només hi havia dues novel·les escrites per dones a la llista de deu finalistes (la qual incloïa una novel·la de qui escriu aquest paper). M’incloïa a mi o incloïa la meva novel·la? Els que tenen present una certa idea de paritat són els mateixos jurats que elaboren aquestes llistes. Si les dones publiquen quatre de cada deu llibres, almenys hi hauria d’haver aquesta proporció a les distincions i als guardons, llevat que se’ns estigui dient que ho fan pitjor –cosa que potser no podem deduir si finalment són les distingides…
Però aquella nit –la nova Gran Nit de les Lletres Catalanes– es van donar dotze premis. Només tres dones hi van rebre guardons. A molts premis s’hi havia de presentar obres inèdites, i els altres es feien d’acord amb nominacions, a les quals la proporció va ser l’esmentada. Si les dones s’hi presenten menys, seran menys premiades, com és obvi. Però per què s’hi presenten menys? Perquè escriuen menys? Perquè tenen menys temps? O menys necessitat de reconeixements? Està passant alguna cosa anòmala?
Sovint ni posant més dones als jurats s’adreça el problema –així s’ha fet els darrers anys–, el qual pot tenir raons més fosques i arrelades. Les escriptores dominen en la novel·la popular i en les vendes, però en l’àmbit de la novel·la que solen distingir els jurats més ‘literaris’ potser ho tenen –lamentablement– més complicat. Aquesta mena d’obres potser són una murga i exhibició de virtuosisme autoindulgent, però demanen un temps i un focus per a la seva elaboració que sovint les dones no poden arribar a tenir en virtut de tot el que han de fer a la vida ‘real’, en un país on ningú (gairebé ningú que no faci novel·la popular…) pot dedicar-se únicament a escriure. És –imagino– com als escacs: no hi ha cap dona entre els cent millors jugadors del planeta, ara mateix. Vol dir que les dones són menys intel·ligents? No.
Se m’acut que la novel·la literària és un àmbit d’acció tan ridículament exigent i boig com els escacs, i que només la ximpleria dels homes és capaç d’entossudir-se en això, davant d’unes dones més sensates i equilibrades que prefereixen cremar-se el cervell en coses sanes, morals o finalment útils. Com si la bogeria de l’art fos només d’uns homes que, sobre el treball de les dones, han aconseguit emancipar-se per dedicar-se a les seves obsessions.
La cosa sembla que mai és clara, perquè ja ningú creu que hi ha un àmbit estètic al marge de les injustícies de gènere que donen forma al món. O que hi ha una estètica literària que es pugui avaluar només tenint en compte formes artístiques, domini d’un llenguatge i d’un entramat narratiu. Però com que en això tampoc hi creu ningú, i tot és marca, política, missatge i discurs, al final el guardó esdevé tan o més insignificant que l’obra, l’autor, el país i la mare que ens va parir a tots.
