Una de les estrenes que ha culminat la llarga col·lecció de documentals sobre famosos que hem vist aquest 2023 és la sèrie sobre Robbie Williams. Quatre episodis on el cantant, a punt de fer cinquanta anys, repassa tota la seva trajectòria i explica la part més íntima i emocional d’algunes de les seves etapes més crítiques. Fracassos, addiccions, descontrol, conflictes amb els fans o amb els mitjans, mala gestió de la fama... Una vegada més, ens trobem davant d’un producte per netejar la imatge utilitzant el gènere documental com a excusa per a l’autopromoció.
Robbie Williams vol apropiar-se del seu relat. I en un moment que ell considera òptim, d’estabilitat i plenitud vital, obre les portes de casa seva a Netflix per explicar la seva història.
I am Robbie Williams entra en la categoria d’autodocumental. Seria l’equivalent televisiu a una biografia autoritzada. Alguns aspectes del format l’acosten al publireportatge. Només començar, la càmera segueix Williams passejant per casa seva. Una excusa que permet veure l’opulència i privilegi amb què viu: una mansió majestuosa decorada amb tots els luxes, una família aparentment idíl·lica i tradicional, un gran jardí amb piscina i una vida tranquil·la. Penetrar en la intimitat de la llar anuncia aquest presumpte acte de transparència. D’altra banda, la col·locació de la càmera, la manera d’entrevistar el cantant i el mètode utilitzat per repassar la seva vida són audaços. És obvi que el director, Joe Pearlman, bregat en documentals sobre celebritats, té ganes d’oferir a l’espectador una lectura més sibil·lina del personatge, anar més enllà de les paraules del cantant. La posada en escena és insòlita. La llarga entrevista es desenvolupa amb Williams en calçotets i samarreta d’imperi ajagut sobre el llit, enredat entre els llençols. Potser no és la posada en escena més favorable per vendre una imatge d’una certa fortalesa i maduresa. A través del seu ordinador portàtil, polsós i amb la pantalla plena de ditades, el protagonista fa un exercici catàrtic veient imatges d’arxiu i filmacions domèstiques. Les va comentant, recordant instants, explicant com es trobava o què li succeïa en cada moment. A vegades adopta una actitud un pèl victimista i en altres ocasions admet els seus errors. El mateix cantant reconeix la incomoditat i la dificultat de tornar a veure determinades imatges. Mentrestant, la càmera va observant aquest neguit. Se’ns mostren plans detall del cos de Williams, com es pessiga els braços i les cames quan parla de moments foscos o situacions compromeses, com si fossin una reacció per compensar una certa ansietat. També se’ns ensenyen la multitud de tatuatges que li cobreixen la pell, gairebé com marques d’aquests daltabaixos i de la seva trajectòria. En les puntuals trobades familiars, la seva conducta és un pèl apesarada.
La sensació que acaba transmetent el documental a l’espectador és una mica contradictòria. Perquè malgrat el missatge forçat de recuperació de l’equilibri vital i emocional, és inevitable percebre una fragilitat enorme en el protagonista.
