Una Renaixença perpètua

El passat 25 d’octubre, al seminari que cada any celebra el Grup Blanquerna, en Damià Pons va dir unes paraules que encara em reboten pel cap. Tot i que se suposava que participava en una taula sobre els quaranta anys de la Llei de normalització lingüística del 1986, ens va acabar parlant (ara no sé ben bé per què, però tenia tot el sentit del món) de les dificultats que històricament ha tengut el mallorquinisme polític per agafar volada. La nostra sort, va dir, va ser comptar amb la circumstància excepcional que, entre finals del segle XIX i les primeres dècades del XX, coincidissin en aquest nostre país algunes de les ments més clares que hem tengut mai: en Miquel dels Sants Oliver, en Joan Alcover, en Gabriel Alomar, n'Antoni Maria Alcover i en Costa i Llobera.

I tenia raó. Com s'explica en una societat com la mallorquina d'aquell temps? Amb uns nivells d'analfabetisme que fregaven el 80% i unes elits polítiques perfectament integrades en les estructures de poder de l'Estat. Si eres una persona formada, acomodada i ben situada dins la societat mallorquina, reivindicar la personalitat política pròpia de Mallorca no només era una actitud difícil d'explicar sociològicament, sinó també en termes d'incentius individuals. Per què havies de qüestionar un sistema en el qual, com a periodista, advocat o intel·lectual de prestigi, hi podies viure perfectament?

Aquests intel·lectuals, des de posicions ideològiques diverses, compartien la convicció que Mallorca no només estava sotmesa a uns interessos que li eren externs, sinó que havia assumit aquesta subordinació a força d'haver perdut la memòria del seu passat i d'interioritzar un autoodi cultural que feia que els mallorquins volguessin ser una cosa que no eren. Així les coses, superar aquella alienació política i cultural era indispensable.

Però mentre ells maldaven per popularitzar aquestes idees, predicant en un desert, poetes i escriptors mallorquins triomfaven als Jocs Florals de Barcelona sense que aquell esplendor literari es traduís necessàriament en una reivindicació política. Una cultura que assolia prestigi més enllà de l'illa podia conviure perfectament amb una societat i unes institucions plenament integrades en l'espanyolitat política dominant.

D'això se'n planyia el massa poc reivindicat Miquel dels Sants Oliver quan criticava la manca d'un impuls militant en les lletres mallorquines, una actitud que relacionava amb allò que anomenava el 'temperament insular'. No era que faltassin bons escriptors, sinó que aquella vitalitat literària no acabava de convertir-se en una voluntat col·lectiva de transformació política.

Si m'ho permeteu, crec que avui vivim una situació que té moltes semblances amb aquella. La cultura catalana a Mallorca travessa un moment d'una vitalitat extraordinària, en àmbits ben diversos i amb una producció editorial que, i també ho va dir el mateix professor Pons, ha assolit xifres mai vistes. Però aquesta efervescència cultural conviu amb una dimensió política minsa i desesperançada. I no parl només de partits polítics: parl també de la manca de consensos amplis sobre l'autogovern, la llengua i el futur del país.

No tot és igual, per descomptat. Ara molts sabem llegir i escriure la nostra llengua. També els que veim Mallorca com qualque cosa més que una 'roqueta' som un grup que transcendeix la intel·lectualitat i que, tot i ser minoritari, és conscient i militant. Però el repte de fons continua essent el mateix que fa més de 120 anys, com podem evitar la dissolució de la nostra personalitat col·lectiva i acabar convertits en una gran urbanització de platja? Com podem aprofitar aquest moment cultural sense seguir les passes dels nostres germans occitans? Ells també visqueren una gran renaixença literària, amb un premi Nobel de literatura inclòs, que no va impedir el retrocés posterior de la seva llengua fins a una situació de gran fragilitat. En definitiva, com podem ser un país?

De la mateixa manera que Miquel dels Sants Oliver, avui jo també em plany d'aquesta 'Renaixença' cultural mallorquina que no acaba de traslladar-se a la política. I no en culp els escriptors, que avui són dels pocs sectors que tenim clarament a favor. El problema és més profund: una societat que, malgrat tenir una cultura pròpia extraordinàriament viva, encara té moltes dificultats per reconèixer-se com a subjecte polític. Per assumir que Mallorca és qualque cosa més que un territori sobre el qual decideixen els altres i que sense aquesta consciència col·lectiva difícilment podrem defensar els nostres interessos.

Mentre no facem aquesta passa, continuarem vivint la política com una cosa llunyana, ens enfonsarem més en la desesperança i ens empobrirem. Però hi ha una via que encara no hem explorat abastament, la de superar les impostures espanyolistes i abraçar un projecte renovador mallorquinista que ens permeti pensar el país des d'aquí. Desviant la mirada que tenim tots cap al continent i valorar el que tenim aquí sense pensar-nos constantment com un apèndix.

És amb aquesta voluntat que impulsam Xaloc, una nova revista que vol contribuir a aquest redreçament ideològic i oferir un espai des del qual pensar Mallorca i el seu futur. Ara mateix estam fent una campanya de micromecenatge a Verkami per fer-la possible.

Hi ha feina a fer i encara hi som a temps.