La Seu i el rei
Ara fa uns dies vaig poder gaudir de la 'festa de la llum', a la Seu de Mallorca. Qui més qui manco coneix aquesta diada. Cada 11 de novembre, festivitat de Sant Martí, la llum del sol genera un bonic joc lumínic a través de les rosasses de la catedral. Tot una mostra d’enginy medieval. He de dir que la imatge em va colpir, fins a tal punt, que vaig voler endinsar-me, malgrat que fos només un poquet, en el passat d’aquesta insigne obra del nostre passat.
He llegit un poquet, i la veritat és que la història de la nostra catedral és apassionant. Sobre les cendres de la conquesta cristiana del 1229, es posaren els ciments d’una obra que s’allargà durant més de tres segles. D’aquesta forma Jaume I va restablir la Diòcesi de Mallorca, consagrant parcialment la vella mesquita. És per això que la Seu es troba orientada cap a la Meca. A partir d’aquí, a poc a poc, es va anar construint el nou temple cristià. En 100 anys ja s’havia edificat la meitat de l’edifici. A finals del segle XIV Guillem Sagrera esculpia la porta del Mirador; el 1498 es va construir el portal de l'Almoina i entre 1592 i 1600 Miquel Verger va construir el portal major. El resultat va ser una obra de 121 metres de llarg, 55 d’ample i 44 d’alt, consagrat al 1601 (si bé les obres no finalitzaren definitivament fins dècades després). Una de les grans mostres del gòtic català.
La història d’aquest temple no ha estat exempta de contratemps –a l’altura dels llibres d’Ildefonso Falcones. D’aquesta forma les voltes es varen esfondrar unes quantes vegades al llarg de l’Edat Moderna, la façana principal es va esbucar conjuntament amb el portal durant un terratrèmol l’any 1851 i es va haver de refer, i se li donà l’aspecte neogòtic actual.
Milers de persones han participat en la seva construcció i preservació. Moltes d’elles, anònimes, i d’altres, no tant. En aquest sentit, s’han de destacar les dues grans restauracions que s’han produït al llarg del segle XX. La primera, entre 1903 i 1914, a càrrec d’Antoni Gaudí, el creador de la casa Batlló, Milà i la Sagrada Família. L’objectiu principal de la reforma era adaptar la Seu a les noves doctrines litúrgiques de l’Església, encaminades a acostar els ritus als fidels. Per exemple, Gaudí va plantejar desmuntar el cor del centre de la nau i el retaule barroc de l’altar major, o va proposar dotar de llum elèctrica el temple. L'encàrrec va provenir del bisbe de Mallorca, Pere Campins, a la mort del qual l'arquitecte, que ja anteriorment tenia divergències amb el cabildo catedralici –que considerava massa atrevides algunes de les seves propostes–, va abandonar el projecte.
La segona gran reforma, que tampoc restà fora de polèmica –em record dels debats a la premsa!– i estigué a càrrec del pintor felanitxer Miquel Barceló, que sota la influència neoexpresionista, va renovar la capella del Santíssim entre 2001 i 2006. L'obra de Barceló representa la multiplicació dels pans i els peixos. A més, Barceló també és l'autor del mobiliari litúrgic: l'altar, l'ambó, la cadira presidencial i dos pedrissos. Una maravella que atreu milers de visitants anys rere any.
Finalment, s’ha de dir que el passat d’aquesta catedral no deixa de sorprendre. Per exemple, fa poc més d’una setmana, es va presentar un estudi de la doctora Mercè Gambús, professora titular d’Història de l’Art de la UIB, que ha tret a la llum 24 documents inèdits, datats en la dècada dels 1920, que procedeixen de la correspondència entre Alfons XIII i el canonge magistral Antoni Maria Alcover. Aquesta documentació revela el paper que tingué la monarquia espanyola en el bloqueig a la finalització de la reforma de Gaudí a la capella de la Trinitat de la Seu de Mallorca. El rei contra la modernitat. Hi ha coses que mai canvien, no creieu?
