Ni regals ni hòsties
PalmaEn aquests dies en què ja podem començar a fer balanç del primer quart de segle, m’arriben dues històries que, juntes, expliquen un dels grans canvis socials que hem experimentat en aquest temps. No tenen a veure ni amb pantalles, ni amb algoritmes, ni amb cotxes elèctrics. Van de coses més elementals: d’actituds, de respecte i també d’un cert sentit de la convivència.
D’una banda, dues docents em conten fins a quin punt temen les reunions a soles amb els progenitors dels seus alumnes, sobretot quan no hi ha bones notícies a donar. El temor no és un sentiment menor. I el senten perquè, de tant en tant, reben agressions, si més no verbals. Els seus no són casos excepcionals ni anecdòtics. Són la punta d’un iceberg que molts de centres educatius coneixen massa bé.
De l’altra, una infermera d’un hospital públic m’explica que un parell de pics cada any rep una estamenejada, a vegades d’un pacient, a vegades d’un familiar. Si fa recompte, diu que al seu hospital gairebé cada dia hi ha una agressió física, més o menys forta. I que d’agressions verbals, ella mateixa en rep quasi cada dia. Diu que entén la situació de patiment dels pacients. Però el tracte, diu, no és gens recíproc. Al PAC devora ca meva, sense anar més enfora, no fa gaire hi havia llençols penjats pel personal sanitari exigint la fi de les agressions, com si fos una reivindicació extravagant i no una obvietat.
Què ha passat? Més o menys en aquests 25 anys –potser des d’un poc abans– els docents i els sanitaris han passat de rebre desenes de regals, especialment per Nadal, a rebre hòsties. En sentit figurat i literal. S’ha passat d’un extrem a l’altre amb una alegria preocupant. I si és cert que no hi hauria d’haver hagut regals –sovint generaven desigualtats, incomoditats i malentesos–, allò que és molt boig que hi hagi són agressions.
No hi ha d’haver regals, però sí que hi ha d’haver respecte. I el que ha passat és que hem anat d’una quasi veneració de la professionalitat –especialment de docents i sanitaris, però no només– a una estúpida actitud de superioritat dels no professionals. Una mena d’empoderament idiota i violent, com un calc exacte de les grades del futbol o del to general d’algunes cadenes de televisió. Ara qualsevol en sap més que la mestra, que la infermera, que la metgessa, que l’arquitecta. Ara qualsevol exigeix, amenaça, escridassa. El criteri professional és una opinió més, discutible, atacable i, si convé, insultable. Si no agrada el diagnòstic, la nota o el que sigui, sempre queda l’insult o la mà alçada, que solen sortir gratis. Afortunadament aquests ‘qualsevol’ no són majoria, però n’hi ha a bastament.
Si un èxit d’aquest quart de segle és haver deixat de fer regals als professionals, un dels fracassos és haver normalitzat les hòsties, cosa que com a societat hauria de preocupar-nos bastant més que qualsevol altra moda passada. Si no ho corregim, el regal que ens quedarà serà un sistema educatiu, sanitari i en molts altres àmbits cada vegada més erosionat, més desprotegit i més cansat. Llavors no entendrem per què ningú no vol assumir la responsabilitat de ser a l’altra banda.
