Refugiar-se en un ‘menú’
L'absència de bars i restaurants de menú i l'absència de fondes són simptomàtiques d'un parell de desastres. Per començar, la casa de menús basa la seva oferta en quatre plats i especialitats (i la fonda, en un “plat del dia”) que van lligats al repertori de producte local i de temporada i, per tant, ens peix el que endreça a les lleixes d'un rebost i una gelera sostenibles en relació amb el medi, la qual cosa fa que el preu de l'àpat en qüestió també ho sigui, en relació amb la guardiola. Per tot això, a més, l'oferta d'un menú expressa (amb més o menys personalitat de part del mestre o mestressa dels fogons) la identitat d'un territori, tan gros com una península o tan petit com una caleta, perquè presenta receptes més o menys típiques, cuinades des de fa anys amb una llista d'ingredients característics.
Quan, en comptes d'això, els carrers de la nostra ciutat (o de la que visitem) comencen a anunciar-nos únicament restaurants a la carta, jo arrufo el nas. El preu puja, perquè quan es pretén d'oferir tantíssima varietat, en primer lloc cal comprar per força més enllà del mercat i el calendari pagès locals i, per acabar-ho d'adobar, en quantitats molt més grans (que tots els plats de l'oferta han d'estar disponibles en qualsevol moment), la qual cosa engrandeix la nostra petjada ecològica gegantina, s'afegeix a les pràctiques occidentals de malbaratament i agreuja el problema global de l'accés a aliments de bona qualitat. Per resumir-ho: el rebost d'un restaurant a la carta, igual que el d'un hotel amb bufet tot inclòs, està sobredimensionat i no conserva cap mena de vincle amb l'ecosistema que l'acull. Els restaurants de menú i les fondes esdevenen (pels motius que hem esmentat i el que argumentarem tot seguit) un refugi enmig dels espais turistitzats, globalitzats i ultracapitalistes.
Un altre apunt: com més tradicional és un menú, més costa de traduir-lo. Els restaurants de menú i les cuines de fonda se solen anunciar en la llengua pròpia, i això implica que hauran de dedicar temps i amabilitat a l'hora de “vendre'l”. Us en riureu, però no he suat mai tant com quan he hagut de definir per escrit en una altra llengua què són un frit o una ensaïmada. Ben altrament, quan se'm demana que ho expliqui, quan passa que m'entaulo amb un convidat que ve de fora i té ganes de saber què mengem i com, aleshores l'exercici és divertidíssim. El cervell repassa la memòria de les olors, els sabors i les textures i, a través de l'eina potent i precisa que és la llengua, descriu al visitant curiós la menjua escollida i els records i la Història que du associats. Que no és de lògica fer anar la llengua per relatar l'experiència del múscul? Traduir un menú representa un veritable acte de comunicació intercultural. Contràriament, la carta esdevé un garbuix entre catàleg de compres, instruccions d'electrodomèstic i plec burocràtic, és a dir: un document amb tot de banderetes i llistes d'ingredients i calcs i traduccions robòtiques i frases molt absurdes, que volen seduir els comensals que arriben d'una altra terra, amb un altre paladar, amb una altra antropologia i etnografia de la cuina. Massa vegades, en aquest sistema, per augmentar el rendiment, la carta deixa d'estar escrita en la llengua pròpia.
El rebuig, l'angúnia, el desemparament que provoca no entendre què et posaran al plat quan ets a casa és cruel. El llegat gastronòmic d'un poble testimonia multitud d'històries i trets específics de la gent i el territori: recorrem a una recepta de l'àvia o la mare quan estem baixos de moral; l'aliment és energia, però la cuina ens és refugi. Hélène Cixous va dir que, per a ella, l'únic refugi era la llengua. Quan deixem d'anomenar el que mengem en la llengua pròpia, aquell refugi que era la taula parada i compartida es transforma en un menjador asèptic i alienant.
Al capdavall, enlloc més del món no ens trobarem que les cartes dels restaurants estiguin escrites en tot de llengües menys en la pròpia. És tan absurd que només pot ser conseqüència d'una realitat: no s'espera que els habitants d'aquests llocs vulguem o puguem dinar i sopar en aquests establiments a la carta. Són per als turistes. La cirereta tràgica: nosaltres mateixos, d'un peix arrebossat amb patates rosses, ja en diem fish and chips, i d'una salsitxa, frankfurt o bratsburg i etcètera. Si badem gaire més, ja no serem ni país, ni illa, ni ciutat; i, sobretot, no serem refugi: serem resort, zona vacacional, serem espai on els dies de cada dia no s'hi pot viure.
Laia Malo és poeta, traductora i músic
