Reformisme
En els temps que corren l’esquerra serà reformista o no serà. Fa quatre anys que Pedro Sánchez va tombar Mariano Rajoy amb una moció de censura que va trencar les rutines. I la premsa conservadora es prepara per presentar una eventual victòria del PP a Andalusia com el principi del final del govern de coalició. El govern espanyol hi dona peu perquè viu un moment no de màxima tensió, com seria imaginable, sinó d’inquietant perfil baix, és a dir, de pèrdua de la intensitat que havia fet possible mantenir les complicitats dins de la majoria plural.
Sánchez vacil·la en les seves promeses de restauració de confiança. I la barrija-barreja de sensibilitats esquerranes que ha permès a Unides Podem portar al govern de les institucions persones de procedència ben allunyada dels centres tradicionals de poder viu una fase de perfil baix, després de la fugida d’alguns egos poderosos, cremats per les exigències de la política institucional, i a l’espera de configurar nous lideratges i vertebracions.
No és el millor clima per afrontar l’assalt de la dreta, que tots sabem que resa i resarà unida, com ja ha demostrat el moderat Alberto Núñez Feijóo, que, de cop, com si tingués enveja d’Abascal, ha deixat anar l’obscena barbaritat que a Catalunya hi ha apartheid al castellà. Obscena perquè demostra la nul·la sensibilitat cap a les persones que històricament han patit apartheids de veritat. I barbaritat perquè, com que no puc creure que sigui ignorància, he de pensar que és mala fe. I que Feijóo s’apunta als que pensen que tot s’hi val perquè “darle al catalán” dona vots.
En aquest context, Sánchez es fa veure a l’estranger -la política exterior és un recurs habitual quan la política interior fa pujada- i s’instal·la en una certa ambigüitat entre la malenconia del bipartidisme i la retòrica de la moderació. Que no s’equivoqui. Per a l’esquerra, l’única moderació eficient és el reformisme: transformacions de la societat en la línia de l’interès general, que és el que li permet confrontar positivament amb la moderació de la dreta, que vol dir simplement estar al servei incondicional de l’statu quo. I això val per al govern espanyol, però també per al PSC, que a vegades sembla que se senti cridat a omplir el buit de la dreta espanyola a Catalunya, fent seus tots els tòpics de certs lobis econòmics catalans.
