ABANS D’ARA
Opinió 10/05/2022

Reflexions sobre la ironia (1926)

ANTONI ROVIRA I VIRGILI
3 min
Caricatura de Rovira i Virgili

De l’article d’Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) a Revista de Catalunya (V-1926), publicació que llavors ell dirigia. L’especialitat periodística de Rovira i Virgili era la política internacional, però en aquest text es mostra també com un assagista dúctil. Caricatura de Rovira i Virgili per Jaume Passarell (Badalona, 1889 - Barcelona, 1975).

La ironia és comprensió claríssima. Una comprensió tan aguda i penetrant, que arriba a travessar l’objecte comprès -el qual esdevé transparent- i va encara una mica més enllà. Aquest escreix de comprensió per transparència és pròpiament la ironia. […] La ironia demana un perfecte domini del tema sobre el qual un hom l’exerceix. Parlar en to irònic de les coses que un hom no entén o no coneix prou bé, és tot el contrari de la ironia autèntica. La ironia ve d’un superàvit de coneixement. Podem considerar la ironia com una proposta insinuant d’interpretació realista del món. Però el mateix qui proposa aquesta interpretació no ha de creure-hi massa, perquè si massa hi cregués deixaria d’ésser un irònic per a esdevenir un dogmàtic. L’ironista -pretès ironista- que es creu en possessió de la veritat, cau en un contrasentit. La virtut principal de la ironia és l’alliberar-nos de les visions unilaterals que ens són presentades com si fossin veritats rotundes, totals i seguríssimes. [...] La ironia és la forma més desperta i constant del control intel·lectual damunt sentiments, sensacions, instints, fets biològics. Per això cal assajar-la damunt de si mateix. No és verament irònic qui no sent i no practica l’auto-ironia. […] La millor ironia no és la que vol donar a entendre el contrari d’allò que hom diu, sinó la que es limita a mostrar que l’afirmació literal podria ésser entesa a la inversa. […] L’estil irònic és un estil de combat cavalleresc. L’esgrima de la ironia, seguint les regles de la lleialtat, és un dels més nobles jocs intel·lectuals i una de les més belles manifestacions artístiques. Una bella ironia és una obra del millor art. […] Gosaríem comparar-la a una construcció del gòtic primitiu: fina, sòbria, graciosa, agosarada, ingràvida. Ingràvida, sobretot, per a aquells als quals va dirigida la seva fletxa terminal. […] Qui està mancat d’ironia, va escàs de reflexió. [...] Cultura més ironia, és igual a civilització. […] Essent la ironia una qualitat essencialment intel·lectual, només els intel·ligents poden jutjar amb ironia. Només els intel·ligents tenen dret a emprar la ironia amb els intel·ligents. En l’home vulgar, el dèficit de la intel·ligència converteix la ironia en burla, que és la degeneració plebea de l’esperit irònic. Si tracteu massa, i sense precaucions, amb necis o amb ximples, us exposeu a mostrar-los els vostres defectes humans, sense la compensació de les vostres qualitats, que ells són incapaços d’apreciar. […] La ironia és incompatible amb la vanitat i amb l’enveja. [...]Si el vanitós no pot ser irònic, encara menys ho pot ser l’envejós. […] Convé distingir ironia, sarcasme i humorisme. [...] La ironia és còmica. El sarcasme, tràgic. L’humorisme, tragicòmic. Envejosos i cruels són els qui passen més aviat els límits de la ironia i de l’humor per entrar en el camp del sarcasme. [...] La ironia ha d’ésser una eina de viatge que es porta a la butxaca, una precaució defensiva i ofensiva, segons els casos, per a anar pel món.

stats