OPINIÓ
Opinió 03/07/2020

Recuperació i autoengany

i
David Abril
4 min

Professor de la UIBDurant el confinament va triomfar aquell lema naïf del 'tot anirà bé', acompanyat de milers d’arcs de Sant Martí penjats a finestres i balcons dibuixats per nins i nines d’arreu del país. Més enllà de la intencionalitat de voler transmetre seguretat enmig de la incertitud a infants i adults, allò cert és que ni ha anat bé ni sembla que el futur es presenti molt més esperançador, ateses les xifres de morts i les conseqüències socials i econòmiques de la pandèmia.

En el cas de Balears, la nostra dependència gairebé total del turisme fa que les incerteses siguin encara més grosses, i es materialitzin en una suspensió del gruix de l’activitat econòmica i de l’arribada de turistes que amenacen, com assenyalava l’ONG Intermón fa uns dies, amb els majors increments de les taxes de pobresa de tot l’Estat.

Amb una bufada de vent es poden esvair les fites aconseguides en poc més d’una legislatura progressista pel que fa a la recuperació de serveis públics i la instauració de nous drets de ciutadania com la Renda Social Garantida, complementada ara amb l’Ingrés Mínim Vital estatal, però insuficients per poder dibuixar un horitzó d’esperança més enllà de pal·liar les mancances més bàsiques de milers de famílies (que no és poca cosa). Si aquest horitzó no hi és, aquestes mancances poden esdevenir estructurals, com ja ho començaven a ser la precarietat i les dificultats d’accés a l’habitatge que acompanyaven les dades de pobresa i exclusió prèvies al coronavirus.

Aquest horitzó el podem pintar de tots els colors de l’arc de Sant Martí, però seria un exercici d’irresponsabilitat pensar que el podem construir sobre uns fonaments que ara mateix trontollen com mai, o sobre els mateixos paràmetres o receptes que amb l’anterior crisi, que va afeblir com mai les condicions de vida i ingrés de la classe treballadora.

Fins i tot des dels poders econòmics s’abraça un fals keynesianisme que passa per socialitzar les pèrdues amb inversions i subvencions públiques, però sense enfortir uns poders públics que tenen l’obligació moral i política de fer de contrapès si no es volen repetir els errors del passat, és a dir: no poden deixar caure la gent. Aquest keynesianisme impostat, a més, continua aferrat al dogma neoliberal segons el qual els impostos no s’han de tocar, perquè l’Estat ha de ser marginal en relació amb el mercat, i el seu intervencionisme funcional, amb els seus interessos.

I és que els poders públics, a més de la voluntat d’intervenir, han de poder tenir la possibilitat de fer-ho, i per a això han de disposar de recursos per fer front a la magnitud d’una crisi com la que vivim des d’una perspectiva progressista. I això només serà possible amb dues coses: amb sobirania i amb una altra fiscalitat. Una i l'altra van de la mà, i si observam el que ha passat a escala estatal aquests dies no tenim motius per ser optimistes, amb la renúncia a l’impost a les grans fortunes per part de l’executiu de Pedro Sánchez, que evidencia la tutela del govern en minoria per part dels poders econòmics, amb un paper clau de la ministra d’economia Nadia Calviño com a fre de mà en relació amb les polítiques més progressistes.

Pel que fa a les Illes, fa mal als ulls que el pla de reactivació presentat aquesta setmana no contengui entre les seves 131 mesures ni una sola pel que fa a la recaptació d’impostos, quan la davallada d’ingressos de l’administració autonòmica serà molt més brutal que la de l’anterior crisi. Aquesta absència potser serveix per fer-se una foto de màrqueting de consens amb El Pi i Ciudadanos, deixant pel camí socis d’esquerres, però fa encara més difícil d’explicar com es farà per desplegar totes i cada una d’aquestes mesures (que, per altra banda, ja eren, la majoria, mesures de legislatura) amb una caiguda substancial dels ingressos de les administracions.

El pla de reactivació és l’arc de Sant Martí que pengen al balcó del Consolat un govern i uns agents socials en estat de xoc (cosa que entenc, perquè les xifres d’atur són esfereïdores), però que serà impossible de dur a terme si no es fan els deures en matèria de sobirania i de fiscalitat. La discriminació per part del govern central als treballadors fixos discontinus de les Illes amb els ERTO hauria de servir per entendre que sense una agenda balear defensada per forces polítiques de tot color i la societat civil en el seu conjunt, no anirem molt enfora. Somiar un repartiment just del fons de rescat encara que tothom reconegui que som la comunitat més mal parada, és tan ingenu com irresponsable. No aplicar una política fiscal començant per casa nostra on pagui més qui més té i qui més contamina, una renúncia imperdonable que impedirà que es puguin contractar més docents o més sanitaris, entre moltes altres prioritats necessàries. Tot anirà bé, sí: si feim el que toca.

stats