La dotació d’un nou premi literari a l’estat espanyol ha aixecat una certa polèmica. En teoria, segons les bases, els llibres que poden ser premiats amb un milió d’euros per Aena han estat publicats l’any anterior en una de les llengües oficials de l’Estat, per bé que, ara que ja sabem qui n’eren els cinc finalistes (tots rebran 30.000 euros, menys la guanyadora, Samanta Schweblin, que s’endurà el milió) són en castellà.
Els autors catalans hi podrien optar, sempre que l’obra tingui traducció castellana, ja que sembla que els jurats no tenen per què saber llegir en català, basc o gallec. Ignoro què passa amb les obres escrites en altres llengües oficials que surten en castellà però no ho fan l’any mateix de la seva publicació original: podem pensar que ja no són premiables. Això dificulta enormement que cap autor en català, per exemple, pugui mai aspirar a aquest guardó, fins i tot que ser-ne finalista ja sigui una quimera. En aquesta primera convocatòria, que podria ser programàtica, tot han estat llibres en castellà. Quan un autor o autora guanya el premi Planeta, ara ja dotat amb un milió, realment no guanya cap premi: s’emporta un avançament de vendes, de tal manera que si el llibre vengués més d’un milió d’exemplars encara s’hi haurien d’afegir diners (cosa que crec que no ha passat mai…). El Planeta és a una obra inèdita, a un mecanoscrit que els autors presenten al guardó; però no aquest nou premi d’Aena, que ve a reconèixer una obra que ja està publicada, i que, pel que veiem, té un perfil més literari, o més de literatura personal i ‘de risc’, més enllà de novel·les de fórmula o de les martingales més o menys reeixides que es venen bé i que solen nodrir el negoci editorial.
Però la dotació d’aquest premi –tan grossa– està aixecant una certa polèmica, pel que té de nouriquisme, d’ostentació brutal de poder (l’empresa Aena és mig pública) i de desnivell, m’agradaria afegir a mi, amb els finalistes, o amb el que s’ha fet –ignorant-los– amb altres llibres publicats en llengües també oficials. És molt probable que cap dels ara finalistes torni a ensumar una quantitat així de diners (ni guanyant el Nobel, com es diu que podria Vila-Matas, un altre finalista).
Un premi així pot posar fi a la carrera literària d’un escriptor, no cal dir-ho: pot professionalitzar-lo, si és el que desitja, però també atraurà un focus sobre la seva obra que pot ser contraproduent, o fins i tot innecessari. Perquè una cosa és guanyar-se la vida venent llibres als lectors que t’aprecien, i l’altra és poder jubilar-te perquè una institució –aeroportuària– t’ha elegit més en benefici del seu prestigi cultural que del teu.
I tot en una setmana en què hem sabut que un fotimer d’editorials catalanes veuen perillar la seva supervivència perquè resulta que no tenen no sé quin segell que certifica l’ecologisme del paper amb què imprimeixen… I quan els diaris publiquen menys crítica literària seriosa que mai en la seva història, una crítica que hauria d’arbitrar el gust molt millor i molt abans que els jurats d’escriptors que jutgen altres escriptors (que els jutjaran a ells en el futur).
