01/10/2022

Reconstruir la convivència

2 min

Hi ha raons poderoses per pensar que la convivència en l’espai públic agonitza. I el fatalisme, allò de dir “la gent passa de tot”, “la gent va a la seva”, no és fàcil de combatre, perquè la gent, sí, és, som, així. Ahir va fer 5 anys, a quarts de 5 del matí, dins l’escola de les meves filles, sota un cel d’on queien quatre gotes, vaig sentir: “Un cotxe de la policia!” En un flaix, vaig veure frustrat l’esforç de mesos. Però llavors la gent –la que passa de tot i va a la seva– va emergir de les ombres on entomava impàvida la pluja en aquella hora intempestiva i va formar una muralla compacta, intraspassable, davant les portes del col·legi. Cada individu, mogut per un ressort insospitat, va passar a ser part d’un tot. Un tot que abraçava i et feia sentir, com mai, acompanyat. El Brasil podria viure avui una experiència similar. La gent que va a la seva, o gado, pot acabar aquesta nit abraçant-se, sentint-se part d’un tot. Avui el Brasil pot mostrar al món que hi ha llum al final del túnel, que l’extrema dreta al segle XXI pot ser només el passatger malson que empeny individus a despertar com a persones.

A vuit mesos de les municipals, no hi ha repte més indefugible que fer de la gent que viu junta en pobles i barris, gent que convisqui, que no s’ignori, que parli i debati, i que, quan cal, s’abraci. Indefugible, per fer-los vivibles, però també per salvar-hi la democràcia. És un front on ens hauríem de fer forts contra un model econòmic que ens vol, que ens necessita, aïllats i insolidaris. Cal lluitar-hi, per exemple, a tocar de les escoles on vam votar fa 5 anys, on el joc dels nens pot entrar en conflicte amb veïns i negocis. Ho explicava divendres una modèlica crònica de Maria Ortega i ho constato jo cada tarda. Avis i àvies als bancs vigilant nets, i nets o fills jugant a futbol amb pilotes de cuir. Xut potent descontrolat i àvia cap al CAP per possible traumatisme. Ja ha passat dos cops. Circular de l’escola demanant que sisplau, en un espai on no té cap control, es facin servir pilotes toves. I jo, veient que no se’n fa cas i tip de barallar-me amb pares, envio un mail a policiadebarri.santmarti deixant-hi mòbil, perquè el teòric “model de Guàrdia Urbana centrat en la proximitat” m’hi ajudi. Fa més d’un any que espero resposta.

Reconstruir la convivència passa per entendre que espai públic no és espai desregulat, no és campi qui pugui. I que tota regulació és paper mullat si no hi ha una autoritat que vetlla pel seu compliment i és prou pròxima i habitual per crear complicitats amb el que queda de societat civil en cada poble i barri. Només aquesta cooperació pot tornar a fer de tots un espai públic que, si no, passa a ser només d’uns quants, dels que tenen més barra. Contra un model econòmic hostil al principi bàsic de la convivència –fer-ho tot tenint en compte els altres–, cal, més que mai, una policia de proximitat, formada i compromesa, que faci emergir de les ombres, que faci sentir acompanyats, els que encara se senten responsables del que passa als seus carrers.

stats