Recentralitzar a través de la cultura
Quan espanya vol espanyolitzar la primera que en surt tocada és la cultura de qualsevol territori que, dins el de l’Estat, en tingui una altra de diferent. Més que tocar-la, és una acció de cercar totes les estratègies possibles per debilitar-la i, si és possible més prest que tard, sotmetre-la a l’ostracisme, passa prèvia per després, si s’escau, es vagi morint tota soleta. Si no hi ha expressió en una cultura diferent, Espanya és més una i és més gran, una proclama de record infecte que revifa però que no necessita revifar perquè aquí sempre ha tingut adeptes. L’estratègia més efectiva per aconseguir aquesta espanyolització és recentralitzar. Si qualque vegada amollaren un poc les regnes, en estirar-les tornen a tenir el comandament ple.
Això ve a compte de l’aprofitament que farà, que ja està fent, el govern de Pedro Sánchez de la gestió dels Fons Europeus destinats a la cultura per, precisament, recentralitzar. No és només que els doblers europeus hagin de passar per Madrid abans de ser distribuïts a les comunitats autònomes –autònomes, he dit?–, sinó que l’acció recentralitzadora està a decidir quines línies seran les que rebran doblers i quines no; i, especialment, posats a estimular el consum, quina serà la cultura –i la llengua– que s’ha de consumir. Situats a Madrid, l'actitud dels ministeris sol ser d'aquestes de “lo tomas o lo dejas”. És més, si ho deixes, et poden advertir que no només perds allò que no t’interessava, sinó que pots perdre totes les línies que en derivaran.
Ja hem vist què va passar només anunciar-se la reforma de la Llei de patrimoni històric que preparava el govern espanyol i que ha acabat sent una reforma non nata. L’apuntador i tot se’ls va tirar a sobre perquè robava les competències de les autonomies i s’adjudicava el poder de controlar qualsevol intervenció en els béns reconeguts com a patrimoni des de l’exterior, entre ells tots els declarats Patrimoni Mundial per la Unesco.
També hem vist com els socis dels socialistes al Govern varen denunciar la voluntat del PSIB de garantir més presència de la llengua castellana als centres educatius, davant l’aprovació de la Llei d’educació. El conseller Martí March ho va negar. Sembla que per aquí no anirà la cosa.
De tota manera, quan ve una d’aquestes ofensives recentralitzadores, sol venir per costats molt diversos. No ve només de la iniciativa pública, perquè ja s’encarrega l’Estat de convèncer les grans empreses i, de retruc, les petites, dels beneficis d’estar com més a prop i més a to amb el centre de poder, millor. Ressonen els efectes de les campanyes fetes quan Aznar era president, que varen fer córrer la veu sobre fins a quin punt estava de malament la cultura a Catalunya. Encara n’hi ha, i no pocs, que ho diuen. No sé si mai s’ha arribat a fer un recompte del nombre d’empreses i de les pèrdues que això ha significat per a la cultura catalana.
