Reaccionaris i progressistes
El filòsof francès Bruno Latour va ser home de curiositat ecumènica, que el menà a investigar als territoris més variats. Vaig seguir l’entrevista de Xavier Grasset a Nicolas Truong al +324 de dimecres passat. Fou una decisió encertada, ja que l’entrevistat acaba de publicar un llibre on recull tres entrevistes amb Latour (Habitar la Terra és el títol d’aquest llibre, bon company pel que ens queda). I més encara quan Grasset va treure a rotlle una qüestió que, ja em perdonareu, com més lluny la percebem del “relat” (amb perdó) de la realitat actual, més a la meva vora la sent: la lluita de classes. Ja sé que, si aquestes paraules fossin pronunciades en un teatre ple, ara mateix m‘hauria quedat sense públic. (Bruno Latour la trasllada al camp de l’ecologia. El mateix concepte es manté menjat d’arna; i emana uns efluvis antanyosos gens convenients per als asmàtics.) La lluita de classes es dona sovint per clausurada, sempre per agonitzant. Pareix que era ahir que definia la Història. Ara els llibres dels cappares del marxisme són mals de trobar. Igualment els dels que ampliaren el seu pensament fins passat el maig del 68.
Qui ho ha fet possible no és cap força dubitativa ni, és clar, disposada a millorar la vida de les classes treballadores. Es tracta sens dubte d’una força –unes forces– frissosa de recollir tots els beneficis possibles, fins els menuts que ni els més pobres aixequen d’en terra. Per alguna cosa deu ser.
Posats a cercar-la –a cercar-les– sigui on sigui que aflorin indicis del seu esvaniment, algunes vegades he acudit en cerca de llum –també de conhort, si el lector em pot perdonar una confidència d’aquesta naturalesa– a unes paraules del gran escriptor que fou Czeslaw Milosz, nascut a Lituània el 1911 i viatger de la història del seu temps. Aquestes paraules són extretes (i traduïdes) del llibre titulat, en castellà, Otra Europa (Tusquets editores): “’L’experiència marxista’, veritablement molt complexa, em fou necessària, i poques vegades he trobat un llenguatge comú amb els que no hi han passat. La divisió entre reaccionaris i progressistes escapa de qualsevol definició precisa, però correspon a una realitat, i és l’apertura o la falta d’apertura al marxisme el que, almenys en la primera meitat del nostre segle, ha establert un criteri”.
L’espai no dona per a més, però tot hauria anat de bona voluntat.
