De Rato a la lluita contra l'amnistia
Parlàvem fa uns dies del judici contra Eduardo Zaplana per un cas de corrupció. Zaplana, dèiem, va ser una peça rellevant dins l’aznarisme, però molt més rellevant va ser encara Rodrigo Rato, contra qui la casualitat ha volgut que s’obrís judici aquests mateixos dies. Després d’haver estat jutjat per l’escàndol de les targetes black (pel qual va anar a la presó) i per la sortida a borsa de Bankia (que va ser catastròfica per a molts clients de l'entitat, però de la qual Rato va sortir absolt), ara és jutjat per haver-se enriquit il·legalment durant els seus anys com a vicepresident econòmic del govern d’Espanya i com a president del Fons Monetari Internacional, càrrec al qual va ser promogut pel mateix govern d’Aznar amb la màxima pompa d’elogis i ditirambes. Segons els seus aduladors, Rato era un geni de l’economia i les finances. Després hi ha altres opinions sobre el personatge, que David Fernàndez va resumir bé quan li va dir gàngster, mirant-lo als ulls i mostrant-li una sandàlia. Va ser en una comissió d’investigació sobre caixes al Parlament de Catalunya. En fi, que Rato és més important que Zaplana es veu en el nombre de delictes de què se l’acusa (onze delictes fiscals, a més d’altres com blanqueig de capitals o corrupció entre particulars, enfront dels sis que pesen contra Zaplana), i també en els anys de presó que demana la Fiscalia per a cadascun: dinou per a Zaplana, més de setanta per a Rato. En tot hi ha classes.
Aquests individus van formar part de les entreteles del poder i del Partit Popular, i van haver de cometre les seves (presumptes, presumptes) mangarrufes amb la col·laboració, o com a mínim amb l’aquiescència, de certa gent a la cúpula el partit, entre els quals el mateix Aznar i el cèlebre M. Rajoy. Mai s’ha fet net, al PP, del lleig i voluminós bagatge de corrupció amassat durant els mandats d’aquests dirigents, i l’únic que va suggerir la mesura cosmètica d’almenys deixar d’habitar una seu central (la també famosa del carrer Génova de Madrid) pagada en B, Pablo Casado, va saltar de sobte pels aires, juntament amb el seu equip de confiança. Una de la seva generació, Isabel Díaz Ayuso, es va consolidar al mateix temps com a dona forta del partit, tot i que ara també li comencen a aparèixer escàndols de mascaretes i hospitals il·legals, d’ancians deixats morir en plena pandèmia de la pitjor manera, o de viure en un apartament de procedència dubtosa. Mentrestant, al capdavant del partit n'hi van posar un que va haver d’abandonar a correcuita la presidència de la Xunta de Galícia, càrrec amb el qual va freqüentar les companyies del narco.
Aquest partit ara s’ha fet fort al Senat, on té majoria, per forçar un torcebraç amb qui anomena el sanchismo a compte de la llei d’amnistia. La unitat d’Espanya, que diuen defensar, amb prou feines arriba a ser la pantalla rere la qual opera una organització multixarxa (actualment exasperada per haver quedat fora de la Moncloa), que es dedica al lucre dels seus dirigents, per tots els mitjans a l’abast.
