Les raons del cor que la raó no entén
L’escàndol per l’incompliment de les inversions pressupostades i pactades amb l’Estat el 2021 no ho és pas perquè sigui una sorpresa sinó per la seva reiteració en temps de reencuentros, concòrdies, taules de diàleg i suports polítics. I, particularment, per a qui ho hauria de ser, d’escandalós, és per als qui s’havien cregut aquesta vella retòrica, irònicament tan propera al “Qui t’estima, t’abonyega”.
Però no és d’aquest escàndol, que vull parlar, sinó del fet que la llarga història d’incompliments, de conseqüències tan greus per a la competitivitat empresarial, l’ocupabilitat laboral i el benestar en general, amb tota mena de governs a Madrid, no hagi provocat mai cap aixecament popular a Catalunya. I qui diu per les no inversions diu pel pillatge fiscal que l’Estat mateix reconeix implícitament quan decideix no fer públiques les dades “per no alimentar greuges territorials” i “per no fer-ne una arma llancívola”. Més clar, l’aigua.
Davant d’aquest patró de relació colonial estable d’assetjament econòmic de l’Estat amb Catalunya -i la resta de Països Catalans- cal preguntar-se, doncs, per la manca d’una reacció a l’altura del mal provocat. I cal demanar-se per què només ha portat a solemnes memorials de greuges, amb retòriques d’indignació poc o molt fingida, i ben poca cosa més. I no és pas per manca de coneixement: potser que tornem a recordar aquella Narració d’una asfíxia premeditada de Ramon Trias Fargas, de 1985.
La qüestió de la no resposta a l’abús econòmic sistemàtic és especialment rellevant perquè hi ha qui ha associat la revolta sobiranista amb el malestar econòmic derivat de la crisi del 2008 i les retallades pressupostàries que tan greument van afectar la qualitat dels serveis públics. Res menys cert. Si els catalans realment reaccionéssim segons els estereotips que ens fan avars, la independència ja s’hauria aconseguit fa dècades o centúries.
Però no: aquí no es reacciona a l’abús econòmic. Ni ho fan la majoria d’empreses ni dels sindicats diguem-ne d’estat. I és per una raó ben senzilla: una part significativa dels seus interessos depenen de la metròpoli -i, sobretot, del Boletín Oficial del Estado -, o en tenen a la resta de l’Estat i no els volen arriscar, o són organitzacions en mans de catalans de pàtria -cor i cartera- espanyola, com vam descobrir l’1 d’octubre de 2017. I si bé és cert que la internacionalització de l’economia catalana ha fet una mica més lleuger el jou, directament o indirecta, la dependència encara pesa greument sobre l’esquena de tots i cadascun dels catalans.
Per dir-ho ras i curt: és inútil esperar que una nova reacció popular sobiranista sigui resultat d’una resposta racional al sistemàtic maltractament econòmic de l’Estat, per bèstia que sigui. Ni, vistes les voluntarioses però modestes reaccions als atacs a la llengua catalana, tampoc no es reaccionarà a aquest ni a altres tipus de maltractaments. El maltractament també és un vincle. I el ressentiment no mobilitza. En canvi, una anàlisi curosa de com es va produir el canvi de xip iniciat el 2006 i que va acabar amb les grans concentracions de 2010 i posteriors, ens podria fer veure les veritables causes de tota revolta popular. Parlo dels intents d’humiliar-nos, amb les provocacions constants del darrer govern d’Aznar, amb la gran derrota de la reforma de l’Estatut i amb els menyspreus altius posteriors de bona part de la classe política espanyola de tots els colors.
Parlo d'allò que tan bé va analitzar Evelin Lindner a Making enemies. Humiliation and international conflict (2006). La raó (econòmica) ens fa, si no covards, cautelosos. En canvi, és l’emoció constructiva i alliberadora la que ens pot tornar a fer agosarats. Per dir-ho com Blaise Pascal, qui tard o d’hora ens emanciparà seran aquelles raons del cor que la raó no entén.
