Les rampes d’Hautacam
“I vam maleir el danès i les rampes d’Hautacam…”. Potser d’aquí a una trentena d’anys ho cantaran a cor els joves de Ljubliana, recordant que el dia que el Tour del 2022 transitava de Lorda a Hautacam, el gran Tadej Pogacar, favorit per endur-se’n la seva tercera ronda francesa consecutiva, sucumbia davant el danès Jonas Vingegaard. És la història, que és capritxosa. Era la sisena vegada, enguany, que la Grande Boucle pujava a Hautacam. La segona, l’any 1996, fou la del defalliment de Miguel Indurain, aquell navarrès que volava contra el rellotge i que lluitava per ser el primer de guanyar sis Tours. No va poder ser. Qui el destronà va ser, justament, també, un danès, Bjarne Riis.
És el mes de les sestes immenses davant els dos electrodomèstics més vuitanters que puguem imaginar: el televisor i el ventilador. Ens destorbava del nostre abaltiment acalorat mentre ens torcàvem la bava, el canvi en la modulació, en la intensitat, en el volum de la narració de Pedro González, aquell bigotut cappelat fa anys ja traspassat. Les ràdios, no sé quantes, hi duien enviats especials i equips de retransmissió. La Ser, la Cope, Javier Hares, i jo què sé.
Però per què surt a rotlo tot això, avui? Perquè feim un escrit generacional, amb el qual s’hi ha de sentir identificat tothom qui hagi traspassat ja la quarantena. És, la nostra, una generació filla d’una Mallorca que no tornarà. Preindustrial, agrària, monolingüe, d’estudis primaris, encara estamental, que tractava de vostè els senyors i els capellans i de vós els majors i els iguals desconeguts d’edat adulta. És, la nostra, una generació filla d’una gent conservadora i poruga que va fer el trànsit tan suculent com dolorós de foravila a vorera de mar.
És, la nostra, una generació que va veure encalentir l’aigua d’escurar al fogó, que mirava embadalida els darrers televisors en blanc i negre, i que accedia a una tecnologia més mecànica que electrònica, sense indicis de digitalització. I entre tot això, érem dels primers que teníem accés, gràcies a la televisió, a les retransmissions en directe dels grans esdeveniments esportius. Érem infants i púbers i fins ben entrada la trentena idolatràvem uns esportistes que consideràvem déus inaccessibles, fossin de la disciplina que fossin. Per això recordam Indurain a Hautacam, però també Perico Delgado perdut pels carrers de Luxemburg mentre l’esperaven perquè començàs la contrarellotge que li va fer perdre el segon Tour; o l’adveniment prodigiós a Wimbledon d’un tennista de pipelles rossíssimes anomenat Boris Becker; i també els duels elèctrics d’Ayrton Senna i Alain Prost a la Fórmula 1. Recordam com si fos ara la primera vegada que veiérem jugar Michael Jordan, quan als jocs olímpics encara no hi deixaven jugar els professionals de l’NBA. I aquella selecció espanyola de bàsquet que va fer plata a Los Angeles 84, amb Epi, Corbalán, Fernando Martín, Solozábal… Però tanmateix ens prostràvem davant la genialitat de Drazen Petrovic o Toni Kukoc. O la lituanitat rocosa d’Arvydas Sabonis. Recordam el 12-1 (pagat?) d’Espanya a Malta, el hat-trick de Paolo Rossi al Brasil al mundial del Naranjito, i el gol messiànic de Maradona davant Anglaterra. A partir del gol de Koeman a Wembley, potser el futbol ja va ser una altra cosa. Vàrem veure córrer els darrers anys d’Ángel Nieto, i celebràrem els mundials del valencià Aspar o del barceloní Sito Pons. Admiràvem Sergei Bubka i ens encantava que Steffi Graff posàs fi al regnat bicèfal i etern de Chris Evert i Martina Navratilova. Recordam amb un dolor com si fos propi el cop de trampolí al clatell de Greg Luganis. I recordam l’elegància de Carl Lewis i el rostre perplex de Ben Johnson. Com si fos ara, veim encara Ivan Lendl eixugar-se la suor de les pipelles abans de servir davant John McEnroe. I veim encara també a la velocitat de la llum les ungles protorosalianes de Florence Griffith-Joyner a Seül 88 o l’aire marcial amb què Saïd Aouita corria els 5.000 o els 10.000 i batre rècords un darrere l’altre.
No, no és casualitat que els Manel cantassin per recordar les rampes d’Hautacam del 1996. Ni que tampoc ho fessin, un poc més vells, els Antònia Font per refrescar-nos els jocs d’hivern de Calgary 88.
Ens agrada recordar-ho. I avui, als fills de la televisió en blanc i negre, l’enorme enciclopèdia d’internet ens permet accedir-hi amb només dos clics, cosa que agraïm amb nostàlgia aferradissa. El dopatge al Tour o a l’atletisme ens han fet perdre la innocència esportiva. Fa dècades que la guanyera espanyola ens repugna. La tecnificació de l’esport ha convertit en cyborgs musculats els atletes i esportistes, abans tan irremissiblement humans, uns temps tan entranyablement vulnerables. L’oferta multiplatafòrmica i de pagament, a la carta, ja gairebé ni tan sols respectant horaris, ha convertit l’accés a l’esport-espectacle en una mercaderia banal i repetitiva.
Tendrà mites esportius d’aquí a trenta anys, el jovent d’avui? O recordaran la remuntada dels Giants davant els Heretics a la gran final de LOL del 2022 retransmesa per Ibai Llanos al Twitch?
Antoni Riera Vives és periodista
