Què hi guanyen?
1. Infantilisme. En moments d’efervescència política com l’actual, tant a Catalunya com a Espanya, fàcilment es posa de manifest la diferència entre fer política i jugar a fer política, que acostuma a ser el recurs de la impotència. Entre el càlcul racional de les passes a fer, de la distinció entre el que és possible i el que és desitjable i de l’optimització de les relacions de forces i la lleugeresa dels cops d'efecte per fer-se notar, pensats per fer soroll i per donar peixet a la feligresia (que en bona part ja està de tornada de moltes coses i és conscient d’allà on som) hi ha una certa distància. I jugar al vaig i vinc, ara sí però ara no, complicant la jugada a aquells amb els quals has pactat, acostuma a acabar malament. Una cosa és forçar una negociació (i si es fa bé pot tenir premi), i una altra cosa és fer-se l’exigent més enllà del raonable i embolicar la troca atrapat en la més ridícula de les opcions tàctiques: com pitjor, millor. Dimecres el govern espanyol i els seus socis passaran aquesta prova.
L’amnistia ja és a la via legislativa. I és un gest pacificador que ha provocat un daltabaix a l’escena política. Si es va arribar fins aquí és perquè es va saber fer política, aprofitant les urgències del PSOE per salvar la presidència i capitalitzant la resposta ciutadana contra el tàndem PP-Vox. La reacció que s'ha desencadenat en el poderós aparell mediàtic que acompanya la dreta ha despertat la pitjor cara del PP, que s’ha aparellat sense cap escrúpol amb l’extrema dreta, donant-li un protagonisme que no havia tingut des de l’eclipsi del franquisme. Aquesta estratègia, ¿l'hem d’entendre com un atac d’infantilisme de Feijóo, enrabiat pel seu fracàs, encara que de moment no hagi fet més que perjudicar-lo (perquè va fer possible, per reacció democràtica, una majoria alternativa)? ¿O és una estratègia calculada –amb complicitats poderoses del poder del diner i dels corporativismes estatals– per avançar cap a l’autoritarisme postdemocràtic?
El cas és que avui el marc parlamentari està rotundament dividit en dues parts. El tàndem PP-Vox a un cantó, i la resta a l’altre. Partits que bellugaven en territori d’alternança –com el PNB– han optat pel sentit comú democràtic i, com les altres cares dels nacionalismes perifèrics, s’han sumat a la banda esquerra. És una majoria precària, ho sabem des del primer dia. Què els ajunta? La reacció contra la radicalització de la dreta. En circumstàncies normals el PNB s’hauria cobrat un preu raonable per facilitar l’elecció a qui havia arribat primer (Feijóo) i, en general, hi hauria hagut la permeabilitat fronterera.
2. Límits. S’estrena la nova majoria i alguns, Junts i un Podem a la deriva, semblen decidits a fer-se notar des del començament. ¿És política regalar un èxit a la dreta a la primera oportunitat o és més aviat aquesta necessitat de fer-se notar que només és prova de debilitat? ¿Acaben de fer president Sánchez i ja volen obrir la primera escletxa? Per aconseguir què? L’exigència és bona si se sap negociar, i això vol dir buscar el punt d’equilibri possible. La política genera fàcilment egos desbordats, persones que s’acaben creient el personatge, desdoblant-se d’alguna manera. I el resultat l'hem vist infinites vegades: s’acaba perdent el món de vista. Sovint, i afortunadament, la cosa no va més enllà del ridícul, però tots sabem els desastres provocats per la pèrdua de la noció de límits.
Què es guanya realment posant en dificultat la majoria des de la primera oportunitat? Notorietat? El poder és poruc i si es veu amenaçat es replega. Més val estirar una oportunitat que no posar-la en solfa des del principi. Desconfiança? És legítima. Per això hi ha el joc de la negociació i la paraula. Què passa, que Junts es veu a la baixa i té por que tot episodi acabi beneficiant els seus socis competidors? La psicopatologia de les petites diferències explica molt en política. Per a certes mentalitats, el veí és el pitjor enemic. Encara que no puguis prescindir-ne. En tot cas, sigui Podem, sigui Junts, seria patètic estrenar la nova majoria amb un regal a la dreta i els seus acompanyants. A veure què passa dimecres.
