La Lliga del Bon Rot
Es diu però no es pot confirmar. ¿Catalunya va camí de ser un dels països amb més maleducats per centímetre cúbic? Almenys des dels dies de Sunifred I l’interrogant viu amb nosaltres. El comte n'estava fins als nassos. Quan intentava sortir del de metro amb els seus fills (Guifré, Quíxol, Sesenanda, Sunifred, Miró, Radulf i Riculf) hi havia éssers que els empenyien perquè volien entrar primers a sac al vagó. I tot era així: no deixaven seure la gent gran; crits de possessió demoníaca parlant amb el mòbil; males paraules, escarnis, insults, escopinades, vòmits, mocs... Bufet lliure del que vulgueu. Per tant: el món gira però no avança.
Sempre hi ha algú que intenta canviar les coses. Ricard Aragó Turón va ser un capellà que era conegut amb el sobrenom d'Ivon l’Escop. Era com un superheroi que va crear una mena de Marvel de la bona educació: la Lliga del Bon Mot. Lluitaven pel ben parlar. Contra la blasfèmia, la grolleria, els renecs. Va sacsejar Catalunya: cartells, fulls, articles, conferències, mítings, aplecs, premis, diplomes... Allò va ser la rehòstia santa i consagrada. Perdó... El moviment lèxic purificador nascut el 1908 es va allargar, moribund, fins al 1963. A files, molts: Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Josep Carner... i Joan Maragall, un dels grans hooligans. Mireu quin mastegot engaltat el del poeta de la bufa ben tustada:
“Sí; el poble català és molt malparlat: heus aquí la grossa tara d’aquest poble. Fa pena, fa vergonya, fa pietat, fa fàstic sentir la nostra llengua tan baixament esmerçada [...] No li cal ira, al renec del nostre poble: renega per vici, per peresa d’expressió, per voluntat de rebolcar-se en lo ínfim [...] perquè ningú de nosaltres n’està lliure. [...] perquè si la paraula no salva la paraula, què la salvarà? Si el cor de l’home no mou el cor de l’home, què el mourà? I si això no comença dintre cada u de nosaltres, mal obrarà en l’ànima catalana. I hem de salvar-la [...] I cada vegada que obrim la boca, és la vida o la mort per ella: és la nostra dignitat humana en perill. Alerta”.
Això, crida al sometent. N’hi ha que van renegar, blasfemar, es van pixar, cagar, contra la Lliga del Bon Mot i en deien La Lliga del Bon Rot. És clar. Més val petar que rebentar. De fet, la Lliga, la bona, la real, la veritable és la del rot, l’eructe, el volcà de boca que no s’equivoca. Avui, com ahir, veieu aquella senyora, aquell nen, o aquell mandril, a qui tota aquesta gentussa, patuleia, púrria, xurma, els escup a la cara. Veieu que no els deixen seure al metro, perquè ni s’aparten per mal de morir. Per aquesta ganduleria existencial d’uns no éssers que no serveixen ni per a candidats a protó d'una bomba nuclear. Quina fauna aquests maleducats professionals, de carrera, de vocació. Aquesta purrialla a qui els molesta que els altres existim perquè els fem escac a la seva existència de nevera buida i desgelada. Doncs quan passa això, surt de dins nostre la Lliga del Bon Rot i aquella iaia amb permanent incandescent de color canelons, o aquell nen amb posat de piruleta hipnòtica, dispara la metralladora i els hi diu: dròpols, malparits, mantes, pòtols, cago’n lo cony beneït, cago’n seu i teu, mal llamp te mati, tros de merda seca, no em toquis més allò que no sona i el que sona, que et folli un peix, i una formiga, i un marsupial, i una gallina esguerrada, bòrnia, coixa i oligofrènica, ves a parir panteres! Un festival. Visca la Lliga del Bon Rot!
