Fa la impressió que Núñez Feijóo ha decidit canviar qui li escrigui els discursos. I, el nou escrivà no s’atura en menudeses, el líder gallec no apunta a home d’estat perquè la plurinacionalitat encara l’ennuega, sinó a líder ideològic principal del conglomerat de l’extraextrema dreta espanyola. Tant li val parlar d’“essencialisme identitari”, amb relació a l’emigració, com dir que “ens han fet creure que era millor la democràcia més que no pas la prosperitat”. Cal recordar que l’‘essencialisme identitari’ va ser la base de l’Holocaust i, ara, ho és del genocidi palestí i la violència contra els emigrants; i prioritzar la prosperitat sobre la democràcia ha estat la justificació principal del que podríem anomenar ‘model de desenvolupament asiàtic’, a països com la Xina i Singapur, on el creixement econòmic s’utilitza com a argument per restringir les llibertats polítiques, models que serveixen d’inspiració per a Trump i els oligarques tecnològics americans. Actua de líder de l’ordre, però la instantània més recordada la comparteix amb un narco.
A l’‘Irreal Madrid’ l’estrella és Isabel Díaz Ayuso, adalil de la llibertat com a absència d’obstacles exteriors per triar i consumir lliurement. Idea corrosiva en una societat que deixa l’individu davant de si mateix, atrapat en la pressió d’haver d’escollir constantment, per no quedar-se enrere, i la por de no equivocar-se. És el llibertarisme neoliberal en el seu costat fosc, que genera autoexplotació i frustració i ignora les condicions materials i socials que influeixen en aquesta suposada autonomia personal, desatenent la interdependència i la vulnerabilitat humana. Díaz Ayuso, millor que ningú, encarna la por del sistema a la solidaritat, a la lluita social i a l’organització col·lectiva que pot posar en perill l’statu quo del poder. Ella actua d’influencer bocamolla a qui li “agrada la fruita” per desprestigiar l’oposició i els moviments socials, per tal de preservar el mal costum neoliberal d’utilitzar el que és públic en benefici del capital privat.
Mark Fisher al llibre Realisme Capitalista insisteix en una “estranya compulsió” del neoliberalisme en repetir alguns vicis de l’estalinisme, així que tendeix a “implementar iniciatives els efectes reals de les quals en el món només importen mentre es registrin al nivell d’aparença i les relacions públiques”. D’aquesta manera arribam a la tercera protagonista de l’escrit: el discurs de Prohens a l’estat de la comunitat mostra una prolífica inclinació a enumerar epígrafs que possiblement tinguin escassa o nul·la projecció efectiva. Un llistat complet de desitjos que esdevindrà vulnerable en la mesura que els fets i l’eficàcia no el corroborin. La futilitat del relat podria esdevenir un problema per a la presidenta.
Sembla defugir la profunditat i fa com si no anés amb ella el triangle ‘emigració - prosperitat versus democràcia - llibertat individual versus moviments socials’, definit pels correligionaris estatals. Però, no només no és així, sinó que ho interpreta d’una manera radical. “Necessitem donar resposta a les necessitats derivades del creixement poblacional ja experimentat fins ara”, seria un dels arguments centrals del discurs, però no planteja ni un sol pas enrere en tota la seva legislació expansionista dirigida a acontentar les demandes d’un mercat immobiliari per a estrangers, ni tampoc en la que consolida la fuita d’habitatge cap al mercat de vacances. La radicalitat de Prohens es troba en allò que ha vingut i continua fent o ha deixat de fer, no en allò que diu. Radicalitat negativa.
“Som el màxim exponent de l’Espanya que s’omple”; però es mouen com peix a l’aigua en un sistema on la democràcia cedeix espai a la lògica implacable del mercat, i que la prosperitat, entesa com a creixement i atracció de capital, s’erigeix per sobre de les necessitats reals de la societat. Unes illes on l’aparent brillantor del creixement amaga les esquerdes de la desigualtat i la pèrdua d’espais de participació efectiva. Si no hi ha voluntat d’actuar globalment sobre el model econòmic, sense excloure la gent, parlar de demografia és entrar en el perillós camí de delimitar qui és ‘dins’ i qui queda ‘fora’ i, molt possiblement, alimentar exclusions basades en criteris identitaris. Ho corrobora l’ambigüitat de les tesis dels conservadors sobre immigració, en què hi ha una sistemàtica i perillosa deshumanització de l’‘altre’, fins a arribar a convertir-ho en enemic.
Malgrat l’atmosfera d’ingènua de teatre regional que sovint s’intenta transmetre des de la presidència del Govern, aquest escenari insular no és aïllat, sinó el reflex a petita escala d’una dinàmica global que emmarca el predomini del capital corporatiu i tecnològic com a nou eix de la política mundial. A les Balears, l’aposta per un model econòmic ultraliberal i tecnocràtic està al servei del capital risc que especula amb el territori. Reiter l’eslògan immobiliari, que ja he utilitzat en escrits anteriors, per il·lustrar el moment econòmic propiciat pels conservadors: Don’t wait to buy Real Estate, buy Real Estate and wait (No esperis per comprar immobles, compra immobles i espera). El paradís de les segones residències per a europeus que varen dissenyar els conservadors els anys 80 i 90 del segle passat, ara s’ha convertit en la Babel de l’especulació. Radicalitat en la submissió al mercat.
Les perspectives d’èxit que genera el discurs de ‘revolució’ tecnològica i diversificació, que va esbrinar la presidenta en un reguitzell de partides pressupostàries, són més aviat minses. No hi ha cap possibilitat real de diversificació sense abordar en paral·lel la macrocefàlia turística, que històricament ha ofegat la resta de sectors. No hi ha un turisme de futur sense platejar el decreixement de l’oferta. No es pot anar cap a una societat diversa i equilibrada sense revertir l’especulació immobiliària. No hi ha res d’això en el discurs de la presidenta: la presència de l’absència com a radicalitat negativa.
