25/03/2021

Un quilo per persona i dia

3 min
Pila de residus.

Un quilo per persona i dia. És la quantitat d’escombraries que generem a les nostres latituds. I dic escombraries per no utilitzar els eufemismes habituals: brossa, residus, deixalles... El món occidental consumeix i llença escombraries i les ciutats dediquen una part substancial dels pressupostos a gestionar-les. A Barcelona, per exemple, la nova contracta de neteja i recollida s’adjudicarà per uns 2.400 milions en 8 anys: 307 milions d’euros anuals. 

Parlava fa uns dies amb tècnics ambientals de diverses ciutats de la Mediterrània, a través de la xarxa Medcités, i tots coincidien que les escombraries són el vector que més afecta la qualitat ambiental. Al sud del Mediterrani es generen menys escombraries, però no hi ha gaire infraestructura per tractar-la, i encara hi ha molts abocaments informals que comprometen els terrenys perifèrics. Jo els deia que no confiessin en el mecanisme del tractament de residus i que aprofitessin les actuals pautes de consum per evitar arribar als nivells occidentals de producció d’escombraries domèstiques.

A les superilles es parla molt de l’estètica i l’aparença dels materials resultants, però no ha transcendit cap projecte ambiciós que tingui a veure, per exemple, amb el compostatge. En ple segle XXI, als centres urbans seguim llençant les peles pomes, de patates i d'altres verdures en una bossa de plàstic que passejarà un enorme camió fins a la planta de residus. 

Les superilles introduiran verd a la ciutat, però això es pot fer de moltes maneres. Es pot artificialitzar el verd tecnificant els escocells i creant tota mena de piscines plantades, o es pot introduir una natura que realment creixi sense aportacions artificials d’aigua ni pesticides, ni complicats sistemes de canonades. I es pot enriquir la terra de les plantacions amb adobs i fertilitzants, o es pot reaprofitar la matèria orgànica que els veïns generen a les ciutats. 

Un home llença residus orgànics a un contenidor per fer compostatge.

Si automatitzem la qüestió dels residus, i la deleguem a un sistema de camions que recullen les bosses diverses vegades al dia i les duen a plantes de tractaments de residus, que mai no trepitgem, tant és fer un o dos quilos de brossa al dia. El nostre compromís personal amb el clima acaba als contenidors. En canvi, si acordem que la matèria orgànica la convertim en compostatge entre uns quants veïns, potser serem una mica més conscients del que vol dir consumir i quin impacte té el que mengem. El compostatge és delicat, perquè cal airejar bé la matèria, i cal mantenir les proporcions adequades de fraccions perquè es pugui transformar. Però quan algú diposita les restes de verdures en un compostador i en recull terra fèrtil per als seus testos al cap d’unes setmanes, inconscientment ja va al supermercat pensant en els envasos. A Europa ja no hi ha problemes d’abocaments incontrolats de residus, i ara ja hi ha molta més gent conscienciada que cal reduir significativament les bosses d’escombraries que generem a casa.

És decebedor que els projectes urbans es continuïn discutint en clau exclusivament estètica. Es continua analitzant el look dels projectes com es miren les desfilades de moda. ¿Té sentit ambientalment canviar l’asfalt per les famoses llambordes de la superilla? ¿Crear places enmig dels xamfrans significarà tenir arbres i arbustos que creixen sols i absorbeixen CO2? ¿Les noves places habilitaran espais per fer compostatge a escala veïnal i recollir aigua de pluja per no haver de gastar aigua regant? 

Bill Maher té una programa a la HBO, des de fa més de vint anys, que mirem de tant en tant pel plaer de sentir persones debatre amb arguments. Maher té les seves contradiccions; és humà, té defectes i els admet i és explícitament partidari del sector demòcrata, però sense ser-ne un incondicional. Des de fa temps, té un comptador que indica els dies que fa que demana a l’estat de Califòrnia que flexibilitzi la normativa perquè es pugui instal·lar panells fotovoltaics a casa seva. Doncs és exactament això: confio plenament en el criteri estètic dels equips d’arquitectura que han guanyat el concurs dels xamfrans, estic segura que quedaran preciosos. Però les places han de ser el suport d’altres maneres de consumir i han de vèncer allò tan clàssic i tan antic del “molt bona idea, però és impossible”.

El que ens cal és molt d’enginy i voluntat per posar fi als vells criteris fordistes de gestió dels béns públics a la ciutat, i això passa també per evitar els llargs transports d’escombraries amunt i avall del territori. Les superilles eren originalment això: una manera d’innovar no tant en l’estètica com en l’ètica i la gestió de la vida col·lectiva. Queda, per tant, molt de recorregut per fer per canviar hàbits, a més de les llambordes.

Maria Sisternas és arquitecta i consultora

stats