Per si qualcú pensava posar fil a l’agulla

L’aigua no es perd per un sol forat, m’ensenyaren a casa. Sempre he procurat escatir quins altres porus tenia l’envàs, per què s’havien fet i, fins i tot, quina era la densitat de l’aigua. Mai no ho he aconseguit del tot, és cert, però l’exercici d’intentar entendre les raons, saber dels altres forats, m’ajuda a entendre millor les situacions. Amb el rovellat colador que és la política espanyola, no hi ha prou ulls per atendre tant forat. Quan penses haver fet un mapa dels orificis, se n’obre un altre o la nova esquerda n’ajunta un parell (mallorquí, evidentment). Però el trau que mai no s’ha cosit, l’obertura per on sempre raja l’aigua a dojo és la multinacionalitat, la pluralitat de nacions que comparteixen estat. L’esborranc català vessa i inunda ara qualsevol espai polític que es vulgui analitzar. La multitud d’altres forats, fossa de la corrupció inclosa, s’haurien pogut apedaçar en nom d’un govern fort, de gran coalició; d’un govern de regeneració, per maquillar els efectes de la mal entesa austeritat; d’un govern progressista, per endolcir amb pausada norma el crit indignat del carrer... però la demanda de, almenys, la meitat dels catalans, sempre era allà per fer-ho impossible. I quan qualcú albirà la descabellada, la impossible carambola que incloïa fregar la banda catalana en una tímida conversa, es foradà el PSOE en una esquerda tan gran que amenaça deixar-lo eixut. Tanmateix, l’envàs espanyol és buit fa temps, sense gaire substància. Per omplir-lo, abans haurien de segellar, si més no sargir, el portell català. El brutal assetjament a Sánchez d’aquesta setmana és un recordatori, un advertiment per si hi ha qualcú a Espanya que s’estigués pensant posar fil a l’agulla.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF