Hi ha decisions polítiques que es poden explicar de manera impecable amb l’articulat d’una llei, però, tanmateix, són incomprensibles des del sentit comú. La recent aprovació de la Llei òmnibus del Govern balear té entre els seus punts polèmics la possibilitat que les persones jurídiques, és a dir, empreses i fons d’inversió, puguin adquirir habitatges protegits de preu taxat. Justament la modalitat més assequible dins l’habitatge protegit.
És difícil d’entendre, perquè si hi ha una escala de protecció pública, allò que és més accessible hauria d’estar reservat a qui més protecció necessita. És d’una lògica gairebé infantil, però sembla que hem arribat a un punt en què el mercat, tampoc el Govern, ja no accepten ni tan sols aquesta obvietat.
Es diu que no passa res perquè el preu està fixat i, per tant, no s’hi pot especular. Potser és cert. O potser ho és avui. Però l’experiència ens ha ensenyat que, quan es tracta d’habitatge, les escletxes acaben apareixent. Fa uns anys era impensable que hi hagués qui pagàs perquè es delati persones grans sense hereus que tenen cases susceptibles de sortir al mercat. També era inimaginable comprar habitatges ocupats o avançar molts de doblers per assegurar futures operacions. La creativitat del negoci immobiliari és proporcional a la rendibilitat que es veu venir.
En un context d’emergència habitacional com l’actual, tot interessa. Tot es pot convertir en oportunitat. També els habitatges protegits de preu fixat. I ja es pot repetir que particulars i empreses hi competiran en igualtat de condicions. No és vera. No competeix igual qui necessita un sostre per viure que qui té estructures, assessors i capacitat financera. Tampoc no accedeix en igualtat de condicions a moltes subvencions qui ha d’omplir els papers tot sol que qui té gestors que coneixen els requisits i com justificar-los. És una igualtat formal que amaga una desigualtat profunda.
També és cert que és massa còmode convertir els fons d’inversió en els únics dolents d’aquesta història. Ells fan allò que se suposa que han de fer: cercar rendibilitat. Potser el que ens hem de demanar és per què nosaltres, com a societat, hem acceptat que un bé de primera necessitat sigui governat per aquesta lògica. Per què hem normalitzat que l’habitatge sigui abans un actiu que una llar.
Potser la responsabilitat és compartida: dels governs que legislen, del mercat que pressiona i també d’una societat que durant massa temps ha considerat que tenir habitatges era una inversió segura i envejable. Però, en tot cas, un punt d’allò més significatiu és quan fins i tot el més barat dels habitatges protegits deixa d’estar pensat primer per als més vulnerables, perquè llavors qualque cosa essencial s’ha trastocat. Perquè ja no discutim només sobre una llei, sinó sobre quina idea de comunitat volem defensar. Si no som capaços d’acceptar que hi ha drets que han de pesar més que les oportunitats de negoci, la protecció pública acaba sent una eina més per protegir els més forts.
