En només 67 metres de distància, Florència ens mostra una realitat que a les Balears –i a molts altres llocs– podem reconèixer. Els separen tot just tres minuts a peu. D’una banda, la Galleria de ll’Accademia, amb el David de Miquel Àngel, és un escenari de fama i expectació, amb coes d’escàndol delimitades en passadissos i controls que regulen el flux massiu de visitants, molt de renou. De l’altra, el convent de Sant Marco, amb les seves cel·les pintades per fra Angelico, sembla amagar-se del món, discret i silenciós, com si esperàs només aquells que saben mirar sense presses. En aquesta proximitat tan literal, se’ns dona una lliçó inesperada sobre com percebem i tractam la bellesa: el que és famós crida, però allò discret pot oferir una gran experiència.
A l’Accademia, quan després de passar tot el suplici a fora i sortejar centenars de persones a dins finalment arribes davant del David, el veus de lluny i entre el renou i la multitud. Però el que més sorprèn no és la seva grandiositat sinó la distància emocional que imposa la massificació. La gent no mira el David: s’hi planta davant per mirar-se a si mateixa, per fer-s’hi un selfi, com si la peça de Miquel Àngel fos només un marc monumental per al propi ego.
Mentrestant, a pocs metres, Sant Marco es manté gairebé desert. L’entrada és modestament senyalitzada, l’ambient és de calma conventual i les pintures de fra Angelico s’ofereixen amb la serenitat que mereixen. Pots contemplar l’anunciació gairebé sola, i adonar-te de la profunditat de cada traç i de cada color sense que ningú t’empenyi ni t’interrompi. Aquí, contemplar l’obra és possible; aquí, l’art no és un pretext per mostrar-se a Instagram.
Però aquest contrast no és només a Florència, és un reflex del que passa arreu del món, inclosos els espais més nostres: platges, monuments, negocis locals i balconades per observar la posta de sol. No ho feim bé: allò que es fa famós s’omple ràpidament de gent, de guies, d’autobusos i de fotos, fotos i més fotos. La massificació ens du a una percepció superficial de la bellesa, on el que importa no és el lloc ni l’obra sinó la seva capacitat de ser testimoni de la nostra presència. No sabem mirar ni estimar el que tenim davant. I així arribam a viure una paradoxa: per protegir la bellesa, sovint el millor és callar-ne l’existència. “No diguis on és”, “no en diguis res”. Si els llocs no són coneguts, si no es converteixen en icones massificades, potser podrem recuperar-ne l’essència. Potser, només potser, podrem tornar a mirar, no a fotografiar-nos.
Florència ens parla de tot això amb una claredat crua: la viralitat és enemiga de l’art i de tot allò bell. Segurament, com a societat encara no hem après a estimar el que tenim sense consumir-ho ràpidament. I mentre continuem fent coes i selfis, el David serà majestuós –posau-hi el Caló del Moro amb els adjectius que li corresponen–, però se’ns escaparà el que realment importa: la possibilitat de sentir la seva presència i no la nostra.
