La Protecció Civil, enfront de les febleses humanes

Aquest estiu ha estat força complicat pel que fa al món de la Protecció Civil. Hem pogut constatar, una vegada més i a tots els nivells, que tenim uns sistemes d’emergències i una protecció civil de qualitat, tant en mitjans humans com materials, coordinació, intel·ligència i operativitat. Però, per enèsima vegada, els ciutadans hem hagut de suportar declaracions i baralles d’alguns polítics i partits que ens fan avergonyir. Sembla que pensin que tot s’hi val si poden desgastar o desacreditar el contrincant. Sovint actuen amb una mirada infantil i barroera, amb una visió de curt abast: només miren per als seus interessos i els del seu partit, mai no vetllen pel conjunt de la societat. I mentre perdem energia amb aquesta dèria miserable, els ciutadans ens veim obligats a aguantar-ho, en comptes de centrar-nos –tots– en allò que realment importa: la protecció de les persones, dels béns i del medi ambient.

És evident que a la vida gairebé tot és millorable. Ara bé, en el tema que ens ocupa, podem dir que avui el sistema de Protecció Civil a l’estat espanyol és potent i tècnicament solvent. Disposam de cossos professionals i voluntaris molt preparats, protocols d’actuació verificats i consolidats en centenars d’intervencions i una normativa clara que reparteix les competències entre l’Estat, les comunitats autònomes i els municipis.

Els fonaments d’aquesta situació es troben a la Llei 2/1985 sobre protecció civil, que establí un primer marc normatiu adaptat al llavors incipient estat autonòmic. La segona passa decisiva arribà amb la Llei de protecció civil del 2015. Amb la seva entrada en vigor, quedaren definits de manera més clara i contundent els mecanismes i les competències de les administracions. Cal recordar que la Unitat Militar d’Emergències (UME) fou creada el 2005, i amb la llei del 2015 el seu encaix dins el sistema quedava ben establert i definit. Aquesta normativa incorporava, a més, una nova orientació en les actuacions de Protecció Civil, basades en els principis de continuïtat, descentralització, planificació, coordinació, subsidiarietat, proporcionalitat, celeritat i eficàcia. Tot plegat pivotava sobre un marc jurídic i constitucional que reforçava el paper de les comunitats autònomes.

I aquí rau una de les baules febles del sistema: moltes d’aquestes comunitats estan governades per responsables polítics que no creuen en aquests principis o ni tan sols els coneixen. Els ve molt gros, o senzillament encalcen altres objectius i interessos, no sempre confessables. Resulta penós veure el panorama actual; ni els professionals ni els ciutadans no ens ho mereixem. Per si fos poc, tenen tendència a no fer els deures quan pertoca, perquè saben que l’UME els traurà les castanyes del foc, abandonant la potenciació de les seves capacitats.

El sistema i les estructures de Protecció Civil responen bé davant cada emergència d’envergadura. Ara bé, hi ha alguns punts febles que es repeteixen cada vegada més. Per una banda, la instrumentalització política. Cada gran emergència (incendis, inundacions, temporals, volcans, etc.) sol ser aprofitada pels partits per remarcar allò que l’altre ha fet malament, o que volen fer creure que ha fet malament. Aquest fet genera soroll mediàtic i dificulta que la ciutadania percebi la coordinació i l’eficàcia dels professionals, encara que tècnicament les coses funcionin bé.

Les tensions competencials també són recurrents. Tot i que la normativa estableix clarament què correspon a cada administració, la realitat política fa que, en situacions crítiques, apareguin disputes sobre qui lidera, qui paga o qui comunica. La manca de cultura de col·laboració política contrasta amb la naturalitat amb què cooperen els equips tècnics. Els polítics, en canvi, prefereixen marcar perfil propi en lloc de sumar esforços. Aquesta actitud debilita la confiança ciutadana en el sistema, encara que els equips, sobre el terreny, treballin de manera impecable.

Una altra disfunció que cal tenir en compte és la importància excessiva que sovint es dona a la roda de premsa política, en detriment d’una informació clara i ràpida per a la ciutadania. I això genera desconcert i, fins i tot, desinformació.

Davant aquest panorama, la ciutadania hauria de començar a dir prou i exigir més seny, serietat i competència a una classe política massa sovint obsoleta, qüestionable i ineficaç. Com a mínim, haurien de deixar treballar els professionals i els tècnics, i assegurar-se que disposin dels recursos materials i humans que necessiten. La protecció civil, els ciutadans, no necessitam polítics que cerquin rèdits personals o titulars fàcils, sinó responsables que entenguin que salvar vides i protegir el bé comú és més urgent que guanyar la batalla mediàtica. I, sobretot, que la prevenció és la millor eina dins el món de les emergències: els incendis s’apaguen a l’hivern, i les inundacions es gestionen millor quan no plou.

(*) Vaig tenir el privilegi i l’honor, entre 2015 i 2019, de conèixer i treballar amb els soldats i comandaments del 3r Batalló de l’UME, destacat a Bétera (València). Les Balears formen part de la seva zona d’actuació. Només en puc dir coses positives: gent compromesa i especial. El mateix pens i dic de les unitats de bombers del CIM i de Palma; de les agrupacions de voluntaris de Protecció Civil; i de les persones de la Direcció General d’Emergències del GOIB. Cal mencionar, especialment en relació amb les inundacions del Llevant l’octubre del 2018, la participació de la Comandància de la Guàrdia Civil, les policies locals i la Comandància Militar de les Balears. Durant aquells anys vaig sentir orgull i gratitud per tota aquesta gent que viu i treballa per a la Protecció Civil.