El català no és el problema, el problema és Vox
Cada vegada que l'extrema dreta parla de llengua, convé traduir el seu discurs. Quan diu flexibilitat, vol dir eliminació; quan parla d'eficàcia del servei públic, vol dir que els ciutadans ja no podran exercir els seus drets lingüístics; i quan qualifica els certificats de català de titulito excluyente, el que realment els molesta és que la llengua pròpia d'aquest país continuï tenint presència a la vida pública.
L'acord entre PP i Vox per rebaixar el requisit de català a les oposicions de docents, per a les places de difícil cobertura, es presenta com una solució pragmàtica a un problema tècnic; hi ha places difícils de cobrir i cal facilitar que s'ocupin. Però ja els tenim massa preses les mides i sabem que aquest relat és un subterfugi, perquè la manca de docents és tan greu que ja es fan tràmits d'adjudicació urgents sense demanar el requisit de títol, ni el requisit de català, ni el màster de formació del professorat. El problema de manca de professionals reclamaria altres mesures com millorar-los les condicions laborals, oferir-los incentius econòmics o facilitar-los l'accés a l'habitatge. El que es fa, en canvi, és molt més simple: assenyalar el català com a culpable. I això és especialment greu tenint en compte el context sociolingüístic en què ens trobam i que segons les darreres enquestes d'usos lingüístics, el català retrocedeix de manera sostinguda a les Illes Balears; entre els joves, tot i haver estat escolaritzats en català, l'ús social és encara més baix. És a dir, el problema real és la situació de feblesa estructural de la llengua catalana a ca nostra. En aquest context, debilitar encara més la seva presència a l’administració i a l’escola no és una mesura tècnica, és una decisió política amb conseqüències molt clares, accelerar-ne el procés de substitució lingüística.
Les declaracions del conseller d’Educació, Antoni Vera, ho confirmen. Vera justifica l’eliminació del requisit de català, en places de difícil cobertura, com una possibilitat de captar professionals, però ell mateix admet que no té cap prova que el requisit lingüístic sigui la causa de la manca de docents, és a dir, es pren una decisió que afecta drets fonamentals sense evidència que el problema sigui el català. Repeteixen el mateix engany que utilitzaren per eliminar el requisit de català a la sanitat pública. La trampa és bona de descobrir, el missatge implícit és que es pot venir a fer feina a l’escola pública de les Illes Balears sense cap compromís amb la llengua pròpia del territori i això, senyor conseller, no és obrir possibilitats, és normalitzar la idea que el català és prescindible, quan el Govern de les Illes Balears hauria de posar tots els mitjans al seu abast per defensar-la, protegir-la i promocionar-la, una obligació que emana de l’Estatut, no és un acte de voluntarisme.
Però hi ha una altra realitat que sovint s’amaga. Fa dècades que els projectes lingüístics dels centres educatius no es compleixen amb el rigor que caldria i la inspecció educativa, que hauria de garantir-ne l’aplicació, fa anys que no hi intervé de manera efectiva. És a dir, abans de renunciar a exigir cap requisit, el que caldria és assegurar que el marc legal vigent es compleix.
El relat és tan simple com efectiu; repetir una vegada i una altra que el català expulsa talent fins que algú acaba creient que la llengua del país és un obstacle per al progrés. La realitat és exactament la contrària; el requisit lingüístic no exclou ningú: garanteix drets. El que Vox planteja no és una solució puntual, és una peça més d’un projecte polític de persecució lingüística molt més profund, amb l’objectiu de fer desaparèixer la llengua catalana del mapa. És el preu que el Partit Popular paga de gust per satisfer l’odi obsessiu i malaltís dels seus socis de govern, contra la llengua catalana, a canvi d’un grapat de vots.
Per això el debat no és tècnic, és polític i també és democràtic. Perquè el que està en joc no és només una llengua, sinó el dret dels ciutadans a viure-hi plenament. La llengua pròpia d’aquestes illes no és un obstacle, és un patrimoni col·lectiu i un dret. I, sobretot, el català no és cap mur. El mur és la intolerància d’aquells que no suporten que aquestes illes tenguin una llengua pròpia.
