“Podré dir el teu nom, al·lot despentinat”, ara que has estat reconegut amb el premi d’Honor de les Lletres Catalanes?
El text que llegiu ara mateix no és un article. És una carta d’amor escrita a un bloc de notes que també podria ser un “quadern d’argent”, “quasi un diàleg”, una precària però sinceríssima “plagueta de bord” o els escrits d’un adolescent espiats amb traïdoria per la seva mare. I dic que és un text, i no un article, perquè no sempre fa falta, posar nom i categoritzar les coses. De vegades val la pena (o l’alegria, com diu ell) deixar-les reposar en el biaix, en l’espai de llibertat que pot ser un “he escrit això” o un “si vols, jas això altre” més neutre i obert.
Voldria escriure el magma poemàtic que és l’escriptura de Biel Mesquida. Voldria, amb aquest text que ja neix massa breu, crear un hiperenllaç a tots els títols de la seva Obra Tota i total, a la paraula mesquidiana escrita i cantada i dita i declamada i belada i cridada i compartida als teatres, als cafès, a les escoles, a les acadèmies i a les sobretaules de tots els Països Catalans. Perquè Biel Mesquida és tan mallorquí que va néixer a Castelló de la Plana, i és tan català que no renuncia a cap de les paraules que la llengua ens dona perquè ens les facem nostres i perquè ens les inventem: és el “cervelltremolar” i són la “derivera” i la “componguera” que bateguen al cor de la seva lletra. Voldria enumerar les clastres, les piscines, les alcoves, els cotxes estavellats als revolts més tràgics de la serra de Tramuntana. Voldria emprovar-me cada pell nua i cada vestit, posar-me dins la boca noms com Llorença, Mariana, Aràlia, Dàior, Enona, Amador.
M’agradaria cantar fluixet, també, el desvetllament d’haver llegit per primer pic Biel Mesquida, i més concretament El bell país on els homes desitgen els homes (1974) i L’adolescent de sal (1975), quan jo tot just començava a imaginar quin escriptor podria arribar a ser. M’agradaria copiar tres-centes vegades i fotocopiar-los tres-centes més, per escampar-los pel món com un eslògan que no vol vendre cap mercaderia, sintagmes com “el bell forat del meu anus” o bé “JOAN I TONI S’ESTIMEN MOLT”. Voldria rellegir durant molt de temps les seves Encarnacions (2022), que s’aixequen de la pàgina perquè són matèria viva, i l’exquisidesa de Llefre de tu (2012), i la seva poesia en forma de poema, publicada els darrers anys a Carpe momentum (2021) i ara a Trast (2026).
Els escriptors som, abans que res, lectors. I jo no sé si em podria imaginar sense la constel·lació d’autors que m’han precedit i que encara hi són i que he llegit com llums amigues. Biel Mesquida té la lluentor d’una galàxia, entre aquests, i m’agrada pensar que ara el país sencer s’exposarà a aquest esclat de llum i “creactivitat”. S’assembla molt a la de la llibertat de bon de veres, a la llum del passar gust, a la llum de les coses que cal dir-les i sentir-les perquè així es fa justícia i es fa també bellesa i es fa llum que dona llum. Molts d’anys i bons, Biel Mesquida!
