08/01/2022

Propòsits i despropòsits

4 min
Propòsits i despropòsits

Aquests dies molts es faran propòsits d’any nou. Uns intentaran fer règim o apuntar-se al gimnàs, amb la idea d’anar-hi tres cops per setmana que la rutina convertirà en una tarda, si hi ha sort. D’altres intentaran arribar a finals de mes dignament o potser estalviar, però la inflació es menjarà en part les bones intencions. Molts pensaran en centrar-se més en les coses importants i viraran cap a la feina o la família, en l’equilibri més difícil del circ de tres pistes vital. Potser per uns dies, la majoria dels benintencionats tindran vides més equilibrades abans que la força de la inèrcia s’imposi. Aquells que aconsegueixin mantenir les seves aspiracions per damunt de la força de la rutina i la mediocritat seran els nostres herois. Salut i admiració per a tots aquells que aconsegueixin fer les coses diferents al seu voltant, que converteixin la inèrcia en pols. Serà en l’àmbit individual on podem marcar el terreny de joc en el qual estem disposats a jugar la partida o, dit d’una altra manera, triar la pista de circ on estem disposats a penjar el trapezi que ens toca a cadascú, siguem periodistes, electricistes, mestres o financers. Ciutadans, en definitiva.

ANY POLÍTIC

El terreny de joc comú pinta complicat per als que creuen que la política és una eina de transformació profunda i de progrés. De fet, tant la política catalana com l’espanyola estan ja internament condicionades per les eleccions municipals i autonòmiques i ja se sap que la capacitat de consens i pacte és inversament proporcional a la distància que separa d’uns comicis. Per tant, no s’albiren ni grans acords, ni estratègies a llarg termini que siguin realment transformadores, malgrat que els trens ens van passant per davant en forma de fons europeus i cap competidor mundial ens està esperant .

Seria magnífic desmentir els mals auguris amb un acord parlamentari majoritari sobre transformació energètica, o sobre l’impuls de la llengua i el coneixement de l’anglès a les aules, o amb una iniciativa contundent de lluita contra l’atur juvenil, sobre el reforçament del sistema sanitari o la universitat i la recerca. Mentre esperem, val més que les empreses catalanes que continuïn orientades a l’exportació a Europa no esperin l’actuació de la mà pública; que cadascú miri què té a les pròpies mans per contribuir a fer un país més gran, més ric, més culte, més cohesionat i amb més qualitat democràtica.

RESPONSABILITAT INDIVIDUAL

El futur està en mans de tots i és part de la nostra responsabilitat a l’ARA fer periodisme rigorós, de qualitat, independent; i acollir i potenciar el debat respectuós. Seria magnífic ser una àgora rica, diversa i civilitzada. Nosaltres, com diu el nostre manifest fundacional, continuarem fent “periodisme a favor del que ens fa grans, en contra del que ens empetiteix, amb l’autoexigència màxima i la recerca de l’excel·lència”, “inspirats en el sentit crític, però no instal·lats en la crítica” i continuarem sent un diari optimista en un país que volem “en concòrdia, cohesió social, dinàmic i plenament integrat a Europa”.

La qualitat del debat depèn també de les formes. Es tracta d’analitzar i de discrepar sobre tots els temes amb arguments i sense menysprear ni insultar l’adversari. Grans articulistes en aquestes pàgines ens han ensenyat que la ironia és l’arma més esmolada de la intel·ligència.

Treballarem per un país divers que valori les persones per les seves capacitats i la seva contribució al que ens és comú, vinguin d’on vinguin. Entre els mons somiats i la realitat hi ha una distància feta de decepcions i la intensitat de les emocions no afegeix racionalitat als arguments. Vivim en un país mestís, divers, amb una llengua en retrocés que ens necessita militants i que no avançarà si no va vinculada a una esperança de futur inclusiu i de progrés social i econòmic. L’opció és la derrota permanent, si no s’aposta per un país guanyador i integrador i no a la defensiva, enrocat en la puresa. En definitiva, els altres catalans d’ahir són els que salvaran la llengua avui i els nous catalans d’avui són el futur.

Pel que fa al debat d’idees, continuarem oberts al món i analitzant riscos i oportunitats. Vigilarem que l’amenaça del populisme que cavalca en altres latituds no es filtri entre nosaltres i que la ultradreta parlamentària no imposi el seu marc de discussió. També continuarem denunciant l’abús de poder i la perversió de la justícia en un estat capturat per unes elits profundament arrelades en la foscor del franquisme.

RETRE COMPTES

Políticament, l’elefant a l’habitació, el gran tema pendent per poder mirar al futur, és el retorn dels exiliats. No hi haurà possibilitat d’una solució estable d’Espanya respecte al sobiranisme sense una garantia de retorn de l’exili. En canvi, amb els presos polítics al carrer s’ha alliberat la capacitat de fer balanç i avaluar els encerts i els errors. De veure clarament les traïcions internes, les deslleialtats que fins avui encara llasten les relacions entre els partits sobiranistes i debiliten la seva majoria parlamentària. En l’apartat del balanç també s’hi pot incloure com es va malbaratar el potencial de mobilització pacífica i constructiva del carrer. Sobretot per evitar que el mal humor i la frustració arrasi una dècada en la qual hi ha hagut passius però també actius. A ningú se li escapa que el sobiranisme ha estat a l’agenda internacional quan ha generat empatia i s’ha carregat de raons democràtiques i pacífiques. Tots els actius es posen en risc quan l’actitud és residual i a la defensiva, i no inclusiva i ambiciosa.

Ah! I un altre propòsit que faria millor el món: no confondre la bombolla i la simplicitat de Twitter amb la realitat, que sempre és més complexa. I, sobretot, no contribuir a convertir-lo en un pou d’ira.