La propera batalla de la llengua
El Parlament acaba d’aprovar una moció favorable a un nou pacte nacional per la llengua. Aquesta és una necessitat que comparteix la majoria del país, després que en l’última dècada els factors demogràfics, econòmics i socioculturals hagin evidenciat les dificultats a què s’enfronta la nostra llengua. Per no parlar de l’hostilitat manifesta de l’estat que -teòricament- l’hauria de protegir.
El català necessita urgentment eines per sobreviure. Algunes d’aquestes eines són dins de cadascú de nosaltres, com a individus, com a societat i com a nació; d’altres són en mans dels poders públics catalans, i unes terceres depenen del que disposi el govern espanyol i la UE (són altament recomanables, en aquest sentit, les receptes propositives que ha recopilat Enric Gomà al llibre col·lectiu Molt a favor, publicat per Eumo).
El que depèn de nosaltres és l’ús efectiu de l’idioma. Viure en català. Premiar comerços i empreses que cuidin el català. Parlar-lo sempre, amb tota naturalitat, sense emprenyar-se però sense cedir; resistint l’instint atàvic de canviar d’idioma en entorns bilingües, i rebutjant les protestes dels defensors d’un fals bilingüisme.
També és important consumir cultura i continguts en català. A ningú se li escapa que la gran batalla cultural i lingüística dels nostres dies té lloc en l’àmbit audiovisual. I tot i la feblesa endèmica de la nostra llengua (i de totes les llengües no globals) en aquest àmbit, tan sotmès a les inclemències del mercat, la conjuntura actual ens obre una finestra d’oportunitat: el govern espanyol ha d’aprovar l’adaptació espanyola de la legislació europea sobre l’audiovisual, i ho ha de fer en un context en què els vots dels partits catalans són valuosos. Recordem que la proposta inicial del govern de Sánchez deixa el català fora de les quotes que tots els estats europeus han establert per protegir les seves llengües. Només recull l’obligatorietat de produir un 30% “en castellà o en les altres llengües de l’Estat”, la qual cosa pot condemnar-nos a una discriminació que no patiran altres europeus amb llengües més petites que la nostra, però amb estat propi.
Aquesta qüestió és decisiva per al futur de la llengua pròpia de Catalunya, i és d’esperar que els grups independentistes -tant de bo també el PSC i els comuns- hi facin valer els seus vots en el Congrés de Diputats.
El govern català prepara la seva pròpia llei de l’audiovisual, però no podrà blindar el català si no s’incideix sobre la llei espanyola. En canvi, hi ha una part de la feina que sí que es pot fer des d’aquí, i de moment no es fa. Si volem quotes, necessitem omplir-les amb continguts de qualitat. Necessitem donar sortida al talent que generem, reforçar una indústria audiovisual delmada i treure del sot aquesta poderosa eina de producció i difusió que hauria de ser la televisió pública. Això implica: a) la renovació de la cúpula de la CCMA, amb el mandat caducat des del 2015, b) la reforma interna de TV3, que n’asseguri la suficiència financera i la prepari per competir en un panorama mediàtic amb perspectives continuades de canvi, i c) la substitució d’estructures obsoletes per continguts renovats, flexibles, adaptats als usos i els gustos d’un públic nou.
Ens cal la protecció d’una quota perquè la dictadura del mercat no ens engoleixi, però això no servirà de res si no som capaços de produir continguts de qualitat, que, a més de satisfer els consumidors catalans, siguin competitius per a una audiència global. El talent i el capital humà hi són, de sobres. I amb això ja hi tenim molt de guanyat.
Toni Soler és periodista.
