Projecta el pitjor
Pel que ha explicat ell mateix, el còmic Jim Carrey, quan no era encara ni ric ni gaire cèlebre, va signar-se a ell mateix un xec per valor de deu milions de dòlars. Es concedia a si mateix un període de temps "raonable" abans de poder cobrar-lo, entorn de tres anys…; però es veu que quan s’anava acostant la data de venciment va rebre una oferta important de participar en una producció d’alt pressupost, per la qual rebria un salari que li permetria ingressar la quantitat que ell mateix havia somiat que un dia tindria. Anys després, explica que va posar el xec a la butxaca de la camisa del seu pare, quan aquest ja era mort; el pare llavors començava a adonar-se que el pallasso del seu fill vertaderament havia triomfat com a actor de comèdia.
No cal dir que no basta prefigurar l’objecte de desig perquè aquest es faci realitat. A més, se suposa que una persona ha de fer-hi feina, aplicar-s’hi, posar-hi talent i perseverança, però, en primer lloc, és important posar en marxa ‘la llei de l’atracció’. Aquesta llei és bastant senzilla; els lectors de llibres d’autoajuda hi solen estar familiaritzats. Atraiem allò que pensem; l’Univers respon a la teva energia i et dona el que demanes. Aquesta se suposa que és la llei secreta de la felicitat i el triomf. Ja sabem que és una llei falsa, que no té cap suport científic, i que sovint es basa en una interpretació idiota de les asseveracions de la física quàntica.
A més, si això fos així qualsevol mostra de mala sort, desgràcia o fracàs, malaltia o pèrdua que patim a la nostra vida no seria sinó per culpa nostra, per no haver-ho sabut veure, no haver projectat amb prou força i claredat els nostres desigs. ‘La llei de l’atracció’ ens dona una falsa il·lusió de control sobre la realitat, la qual cosa pot servir com a motivació i autosuggestió, no cal dir-ho: unides a la feina i la perseverança poden arribar a donar resultats positius, però no per les raons místiques que se suposa que posa en dansa, sinó a conseqüència de causes i efectes obvis. A més de pregar, cal treballar. O ‘ajuda’t i t’ajudaré’, per dir-ho amb un proverbi que també té ressonàncies religioses.
La saviesa estoica, però –de la qual la dèria del pensament positiu és una perversió–, prescriu exactament el contrari: projecta el pitjor. I no perquè així ho hagis d’atraure, perquè el nostre pensament no sol afectar la matèria que ens envolta, sinó perquè així aprendràs a valorar el que tens. No projectis un xec de milionari sinó la ruïna total i la mort; és així com aprendràs a valorar el poc del que disposes i la vida que et queda. Imagina que la teva dona morirà demà: aquesta nit l’estimaràs millor i tot que el primer dia. Etc. No hi ha res de més oposat al pensament positiu que aquesta forma de visió tràgica. Però és aquesta la que fomenta la gratitud. Si una cosa caracteritza la nostra època és aquest no mostrar-se content per res. Tot és insatisfactori, tot és decebedor i lamentable, fins i tot les coses que rutllen són inconvenients perquè no rutllen millor.
