El professor de català i el servei de l’intel·lectual (1983)

Columna de Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010) a Serra d’Or (XII-1983). Dins la Setmana del Llibre en Català hi ha prevista per al dimarts 14 de setembre la presentació de dos llibres relacionats amb Joan Triadú: La llengua de la llibertat (recull d’articles) i Joan Triadú, en conversa. Quaranta-vuit entrevistes a l’intel·lectual i home d’acció.

Ja fa temps que sabem que la nostra cultura no viu només dels qui escriuen en català. Ho sabem per deducció pròpia, però també miren que ho recordem algunes plomes de les anomenades “internacionalistes” (però “sense nacions”), interessades a propagar l’ambigüitat i a portar l’aigua a llur molí. Ni aquí ni enlloc, és cert, la cultura no viu només dels escriptors... sinó també dels qui ensenyen a escriure. D’aquesta segona part no se’n recorden les plomes al·ludides, ja que elles han après d’escriure -poc o molt, almenys!- en castellà, l´única llengua, o la primera, de prop del cent per cent dels alumnes nascuts o residents als Països Catalans als temps moderns. Totes les cultures occidentals -i ben segur les de tot el món en general, però bé cal limitar una mica les afirmacions- es refien encara molt de la gent de ploma, aquella gent en la qual pensem en primer lloc quan sentim a parlar dels intel·lectuals. És “normal”, així, que els anomenats amb aquest terme sàpiguen de llegir i d’escriure, o que almenys puguin sortir del pas si han de fer servir aquests mitjans de comunicació. L’aprenentatge de la lectura i de l’escriptura és un dels objectius fonamentals dels primers cicles de l’ensenyament. Però dit això, tan obvi, posats a les esmentades terres que considerem nostres, ens cal dir “ai las!”, en lloc de poder dir, com caldria, “oidà!”. Perquè, com sabem prou, entre nosaltres aquest objectiu fonamental, considerat, a més, un dret humà, ha estat desviat cap a la llengua del poder, la de la raó de la força i la del nombre. Aquesta “desviació” ens ha perjudicat més que la reducció pura a l’analfabetisme, en el qual, de fet, restà immersa una bona part de la població durant el XIX, malgrat que des de mitjan segle la castellanització de l’escola oficial ja era un fet molt assolit quant a l’ensenyament de la lectura i de l’escriptura. Però des que a darreries de segle, amb la creació de l’escola Sant Jordi per Flos i Calcat i amb la fundació, al cap de poc, de la Protectora, promoguda pel mateix Flos i Calcat, s’inicia la tasca conscient d’ensenyar el català -abans i tot de tenir-ne la “normativa”-, sorgeix un tipus de servei intel·lectual que per al redreçament col·lectiu ha tingut una importància decisiva. L’ha tinguda només, o laté encara avui? Els professors de català no ensenyen només, com he dit, els escriptors del demà: ensenyen a tothom. Llur actitud de servei, doncs, no pot variar i no té cap raó de fer-ho, respecte del temps del franquisme. Els mestres i els professors en general tampoc no es poden desentendre de la llengua. Però l’acte de servei del professor consisteix, com sempre, a ensenyar la normativa, sense reticències pedants i amb seguretat: és a dir, amb la seguretat de qui s’ha après bé el Marvà Superior [Curs Superior de Gramàtica Catalana, de Jeroni Marvà, 1968], per exemple.