Els privilegis del poder
Recupero les declaracions del secretari general de l'ONU, Antonio Guterres, de finals del 2020 en referència a les corrupcions que han aflorat en plena pandèmia i cito les seves paraules: “La corrupció és criminal i immoral i representa la màxima traïció a la confiança del públic”. Sigui en assumptes de pandèmia o altres, les responsabilitats ètiques i morals obliguen i condicionen –o almenys haurien de fer-ho– tot comportament dels que pertanyen “al gremi” de la política.
Certament, la gran angoixa de la pandèmia del coronavirus va quedar enrere, però el que no ha de quedar enrere ni ha d'esborrar-se són totes aquelles infraccions i corrupcions que van aflorar i van aprofitar l'atordiment de les persones per a saltar-se les normes i les cues, encara que sigui per a atorgar-se el dret a vacunar-se abans dels simples mortals que estaven en les primeres files i la vida o la tranquil·litat de les quals depenia d'aquelles primeres dosis. Els difunts eren reals, la seva majoria pertanyien al grup més vulnerable; per tant, tenien el mateix dret a la vida, o més, que un polític o política que, gràcies al seu lloc de poder i posició privilegiada, s'ha atorgat el dret d'autoselecció per a sobreviure primer ells i després els altres.
Aquesta qüestió no és un assumpte banal o trivial, de la mateixa manera que no manca d'importància el fet que mentre uns aguantaven tancats a les seves cases, altres persones, privilegiades i poderoses, sí que podien gaudir de prendre copes o celebrar festes. Tots aquests actes i comportaments demostren una profunda falta de respecte a tots els altres mortals mentre se'ls venia fum i més fum. Són actes que reflecteixen egoisme, supèrbia i abús de poder.
Per tant, encara que passi el temps, la memòria no ha de deixar-se anestesiar; els fets eren greus, irrespectuosos cap a una ciutadania angoixada i confiada! I, per tant, no s'han d'oblidar ni arxivar aquelles corrupcions pandèmiques, perquè sí que van morir persones i sí que van fer fallida empreses. Els que eren en primera fila, especialment tot el personal sanitari, lluitaven per tots nosaltres, es protegien com podien mentre atenien les persones contagiades i són testimonis de com s'anaven morint pacients. Moltes persones no podien acomiadar-se dels seus familiars, ni acudir a funerals, mort i dol solitaris, confinats, mentre que uns altres se saltaven les normes. Per tant, en moments així, saltar-se la cua de la vacunació, celebrar festes o anar de copes és considerat màxima traïció a la confiança de totes les persones perjudicades.
Segons la informació publicada a Ultima Hora el 21 de juliol, el Govern balear ha lliurat aquesta setmana als diferents grups parlamentaris l'auditoria a la campanya de vacunació, de 132 pàgines, i en cap no es fa cap esment dels alts càrrecs públics vacunats. La seva omissió és d'alguna manera faltar a la veritat i la responsabilitat de reflectir la veritat, encara que faci mal o incomodi.
Ostentar el poder o formar part del seu cercle atorga a les persones que ballen en la seva òrbita privilegis i concessions, com formar part de “la borsa de feina” dels partits polítics, entre assessors, càrrecs de confiança i directius assignats a dit. Mentrestant, des de les mateixes esferes polítiques es decideix negar a treballadors drets adquirits –com és el cas del plus de carrera professional dels treballadors sanitaris. A aquests professionals que atenen malalts, curen malalties, acompanyen i cuiden els que estan en situacions extremes, etc., se'ls denega un dret que han guanyat a pols, mentre que al grup d'assignats en càrrecs de confiança dels polítics de torn, etc. (assessors, directius, etc.) se'ls assignen suculentes nòmines!
Continuem en temps convulsos, subjectes a la programació de la centrifugadora econòmica que ens despulla d'humanitat. Uns prometen per a no complir i altres confien en el miratge, així que els que prometen viuen des del privilegi i els que confien beuen a borbollons les desil·lusions. I acabo amb les paraules del papa Francesc: “La dignitat de cada persona i el bé comú són qüestions que hauria d'estructurar tota política econòmica, però de vegades semblen sols apèndixs agregats des de fora per a completar un discurs polític sense perspectives ni programes de veritable desenvolupament integral”.
Malika Kathir és filòloga
