Privilegis i demagògia

Escric aquest article des de la tranquil·litat que em dona el fet que ni jo ni ningú del meu entorn ha gaudit mai dels “privilegis” a què em vull referir. Potser, doncs, els plantejaments que faré són completament equivocats, però en tot cas no responen a la defensa d’uns interessos personals o de grup. M’agradaria parlar de la subhasta desfermada darrerament entre partits per veure qui proposa una retallada o supressió més radical de pensions i altres assignacions econòmiques de presidents del Parlament, presidents de la Generalitat i altres càrrecs institucionals.

En els règims parlamentaris europeus del segle XIX, inclòs l’espanyol, els diputats no cobraven res pel fet de ser-ho. Se’ls considerava remunerats per l’honor d’ocupar un escó i, sobretot, es donava per sobreentès que només persones riques o, almenys, benestants (propietaris, industrials, professionals liberals pròspers...) podien arribar a representants de la sobirania nacional.

Ja entrats al segle XX, això va donar lloc a algunes situacions curioses. El 1903 el republicanisme barceloní dinamitzat per Alejandro Lerroux posà en la seva candidatura al Congrés un obrer manual genuí, Jaume Anglès, immigrant valencià de 45 anys i boter d’ofici, que fou elegit diputat amb gran satisfacció del partit. Uns mesos després, però, Anglès adreçà una carta oberta als correligionaris on els explicava que, degut a les obligacions del càrrec i als desplaçaments entre Barcelona i Madrid (aquesta era l’única cosa que els parlamentaris tenien de franc, un passi de lliure circulació per tota la xarxa ferroviària espanyola), no podia treballar i, per tant, la seva família s’havia quedat sense ingressos. ¿Què havia de fer? Una recapta urgent de fons en els rengles del partit apedaçà el problema de la manutenció dels Anglès fins que aquest va finalitzar el seu mandat parlamentari, el 1905.

És possible que, d’aquest extrem, es passés a l’altre. Per posar un petit exemple, a Itàlia, el 2018, uns diputats esplèndidament remunerats van menjar i beure de franc al restaurant del palau de Montecitorio per un valor de 2,5 milions d’euros. A Espanya i a Catalunya, la posada en marxa de la democràcia postfranquista comportà, per reacció enfront de la dictadura, una sobreprotecció tant dels partits com dels mateixos parlamentaris. Però ja fa anys –potser des de la crisi econòmica del 2008– que denunciar els “privilegis” d’aquells i aquelles que ocupen càrrecs de representació política ha esdevingut un recurs argumental segur si hom vol aparèixer com a molt d’esquerres i molt “anticasta”.

A Catalunya, en concret, alguns partits han proposat reduir dràsticament els 135 escons del Parlament, més o menys els mateixos que exigien la supressió dels “xiringuitos independentistes”. A unes institucions de fireta, mancades de sobirania, no els calen tants oripells. La novetat d’ara, però, és el protagonisme del PSC, sota l’eslògan “Derogar els privilegis”, en la iniciativa de reduir al mínim les prestacions als presidents del Parlament un cop hagin deixat el càrrec. Ràpidament, En Comú Podem ha ampliat el focus als expresidents de la Generalitat, i Ciutadans ha vist l’oportunitat d’obrir foc a discreció: cal eliminar de cop totes les assignacions temporals i pensions vitalícies dels presidents del legislatiu i de l’executiu catalans, dels consellers, del cap de l’oposició i de tutti quanti.

Deixem de banda avui els espeternecs dels Carrizosa i companyia. ¿El PSC persuadirà el PSOE –i els comuns a Podem– de fer el mateix al Congrés i al Senat, a la presidència del govern, al Tribunal de Cuentas, al Consejo de Estado i en les altres “altas instituciones del Estado”? ¿També a les cambres autonòmiques on tenen presència i –els socialistes– fins i tot majoria? ¿O l’ofensiva antiprivilegis se circumscriu a Catalunya?

D’altra banda, ¿han reflexionat sobre els efectes pràctics d’anar deixant en una progressiva intempèrie les persones que han ocupat càrrecs de representació o gestió públiques? ¿Quina és la idea: que només puguin ser diputats, consellers o presidents els funcionaris, protegits per la certesa que, l’endemà de cessar en el càrrec, obtindran la reincorporació automàtica a llur plaça i començaran a cobrar la nòmina corresponent? ¿No són les mesures que estic analitzant, a banda de demagògiques, una manera d’estimular la selecció a la inversa, l’entrada en la política institucional tan sols d’aquells que, en la vida laboral i professional, no tinguin gran cosa a preservar ni a perdre? ¿M’ho sembla només a mi, o unes tals reformes enfortirien encara més la tirania dels partits, perquè únicament aquests podrien oferir als nàufrags de les institucions alguna taula de salvació (assessoria, càrrec de confiança...) que els impedís d’ofegar-se? Quan aquest diari titulava que “el Parlament ha pagat 5,7 milions en pensions als seus expresidents”, ¿algú ha calculat que, en 25 anys, això representa una mòdica despesa de 228.000 euros l’any, el 0,3% del pressupost de la Cambra?

Em sembla molt bé que hom revisi tot allò que calgui revisar, i que existeixi una proporció entre anys d’exercici del càrrec i anys de percepció de drets passius, i que es corregeixin eventuals excessos o disfuncions. Sense enviar ni les institucions ni la classe política catalana a les fogueres de la Florència de Savonarola.