Prescripció de la vergonya

La destrucció d’una caixa d’estalvis com la de Balears –dita Sa Nostra– no prescriu mai en termes de perjudici al país. La defensa dels acusats esgrimeix la prescripció de les maldats (UH, 28 d’abril), i és lògic i oiós que així ho faci. Si se’n surten amb la seva, hauran incrementat la intensa i creixent sensació que la injustícia, en aquest país, d’entrada té les de guanyar quan es tracta d’assumptes d’embalum i quan afecta persones que han viscut en qualsevol estança del poder.

La dissolució de Sa Nostra serviria d’exemple de la tendència a la concentració de capitals. Vista ara, aquella caixa sembla l’antítesi de la tendència actual del món bancari, que cada dia se’ns presenta més agressiu, més exigent, de vegades, fins i tot, amenaçador. Entitats que antany consideraves properes i accessibles, dialogants, flexibles, quasi familiars –o directament familiars si eres ric o botifarra–, ara són un d’aquests records que ens volem treure del cap perquè només fan mal: sabem que tot això ha quedat enrere.

Dèiem “Sa Nostra” amb un cert sarcasme –era Sa Seva-, ben cert, però, mentre la seva fundació era una decisiva generadora de cultura del país. Es preocupava del patrimoni artístic d’aquestes illes, i unes vegades amb encert i altres no tant, les adquisicions artístiques de l’entitat garantien la disminució de buits en la configuració d’una etapa de la història de l’Art. On ha anat a parar tot aquest patrimoni? Un país una mica més país del que som nosaltres hauria vigilat els moviments dels béns culturals de Sa Nostra per dificultar-ne el trasllat fora de la geografia illenca.

En fi, no tenim cap garantia que tot el que va significar de positiu la caixa illenca sigui guardat aquí després del periple una mica patètic i pidolaire que ha seguit per desaparèixer en Bankia i ara en CaixaBank. A Sa Nostra l’han enterrada dos cops de “K” –la de Bankia i la de CaixaBank.

Respecte de la prescripció, les lleis podran dir el que vulguin, però les qüestions de fons –les més humanes– són massa sensibles perquè les puguin incloure en els seus dominis. Per a la ciutadania del país, hi ha fets ocorreguts fa segles que encara no han prescrit.

Guillem Frontera és escriptor