OPINIÓ
Opinió 03/07/2020

Pregàries ateses

i
Nanda Ramon
3 min

Professora“Es vessen més llàgrimes per les pregàries ateses que per les no ateses” és un dels encertats aforismes de Santa Teresa. Com és natural, hi ha dubtes sobre l’atribució de l’adagi, però, en qualsevol cas, è ben trobato. La veritat és que la sàvia sentència ha fet fortuna, fins al punt d’inspirar el títol d’Answered prayers, la controvertida novel·la –pòstuma i inacabada– de Truman Capote.

L’enginyosa frase ve a il·lustrar aquells casos en què l’acompliment dels nostres desitjos més cobejats no és la font de felicitat i satisfacció que esperàvem, sinó que ens acaba sumint en la misèria i la frustració, o, com a mínim, té conseqüències negatives inesperades.

Un dels casos més emblemàtics de pregàries ateses que s’acaben torçant, deu ser el de Mides, el famós rei de Frígia que va pensar que demanar a Dionís el poder de convertir en or tot el que tocàs, era una bona pensada. Poc podia intuir el bon rei que el fet d'aconseguir el seu estrafolari desig li duria tants de maldecaps.

La lectura d’aquestes fetes mitològiques trasbalsen tant alguns individus en la infantesa, que sovint els queda una indeleble prevenció contra l’emplenament de formularis i documentació en general, i un perfeccionisme malaltís en qüestió de redacció de textos i precisió semàntica. No fos cas que acabassin demanant involuntàriament qui sap què.

I, tanmateix, imposar-se tanta prudència és inútil perquè les conseqüències no desitjades d’una pregària atesa són, per definició, imprevisibles. Qui ens havia de dir, per exemple, que un desideràtum tan lloable com allò de “guanyar terreny a l’asfalt i als cotxes en favor de les persones” s’acabaria convertint en aquest malson de les 'terrasses' improvisades als aparcaments, arran de la crisi del covid.

El panorama resultant, com a mínim en moltes barriades de Palma, és, per dir-ho suaument, descoratjador: pilons fets amb bidons o barrals, pals i ferros encastats, cintes de carrosser, mostruari de cadires viudes, barreres enclavades a l’asfalt i pràctics accessoris de jardineria de tota casta.

Un cas a part és el dels esforçats emprenedors, que, a més, han volgut donar un valor afegit al seu producte emergent sense escatimar imaginatives inversions estètiques: ombrel·les hawaianes, detallets pseudohipster, flors i heures de plàstic, catifes de gespa artificial i els sempiterns palets multifuncionals.

Ja estam que hem de ser pacients amb aquesta mesura municipal, perquè no només contribueix fermament a la necessària reactivació econòmica, sinó que també procura innombrables beneficis immaterials per a la ciutat, com l’educació estètica dels més joves –per via negationis, això sí–, o l’enfortiment social arran de les freqüents topades entre els veïnats per un pam més o menys d’aparcament. Quina delícia veure argumentar lúcidament a l’àgora pública veïnats que fins fa dos dies ni se saludaven!

Un altre desig recentment acomplert que ens ha duit conseqüències a priori no ben calibrades, és el d’una societat moderna lliurada a la cura del cos i a la vida saludable.

Després de tants de mesos engreixant en captivitat, la sortida del confinament ens va abocar a un propòsit generalitzat d’exercici físic exterior. Els carrers de Palma, especialment les vies amples, es varen convertir en un gran gymnasium i, conseqüentment, es varen omplir de vianants més o menys gymnos. O sigui, més o menys despullats.

Hem de celebrar l’outfit popularitzat aquests darrers mesos com un clam col·lectiu de llibertat després de segles de convencionalisme i encarcarament. Ni modes, ni cànons patriarcals, ni prejudicis estètics... Tota una ciutat unida en la seva inexorable vocació deshabillé. A hores d’ara, trobar un exemplar mascle de l’espècie humana de menys de 50 anys passejant per Palma en calçons llargs és pràcticament una quimera.

Llàstima que la recreació dels ideals clàssics s’hagi centrat en el corpore sano i no hagi posat tant d’èmfasi en la part de la mens. Amb tota probabilitat, una anàlisi acurada de les tasques escolars lliurades durant el confinament evidenciaria que el rendiment acadèmic dels alumnes va caure en picat després de dia 25 de maig, data en què es varen obrir les platges al bany. A partir d’aquest dia tots ens vàrem instal·lar permanentment en un Instagram Estrella Damm. De ritme caribeny, però.

I així és com arribam a una altra pregària llargament repetida: la incerta utopia del decreixement turístic que, pot ser, no és tan il·lusòria com de vegades pensam. Diria que, amb una mica de sort, si els turistes que vendran enguany tenen l’oportunitat de gaudir de les nostres noves terrasses i, a més, ens veuen tan alegrement abillats, quedaran tan impactats que per ventura s’ho pensaran dues vegades abans de tornar.

stats