Darrerament, estam veient com s'estén el missatge de l'odi arreu d'Europa: a Polònia trobam les 'zones lliures d'ideologia LGTBI' i a Hongria Viktor Orban fomenta lleis per apartar als joves d'una formació en valors, igualtat i diversitat, ben igual que a la Regió de Múrcia amb el 'PIN parental'. El mateix Parlament Europeu va aprovar l'any passat una resolució per reprovar i sancionar les actituds d'odi d'aquests països. Un missatge clar per evitar que el virus de l’LGTBIfòbia es continuï propagant per tot Europa a cavall del populisme d'extrema dreta desbocat. Aquesta resolució no tingué el suport del PP de Pablo Casado ni de Vox. El juliol del 2021, la cambra europea també va haver de pronunciar-se sobre una resolució per reconèixer els matrimonis de parelles del mateix sexe arreu del continent. Tampoc no hi donaren suport.
Recordem que, també en aquest camp, garantir els drets bàsics de les persones, el dret d'estimar, la dreta ultra i la ultradreta espanyoles tenen una llarga tradició a dificultar-ho. Ve d'enfora aquesta oposició: quan el PP i Vox eren una sola veu i un sol partit presentaven un recurs d'inconstitucionalitat contra el dret del matrimoni igualitari impulsat pel govern de Rodríguez Zapatero l'estiu del 2005. Una homofòbia institucional, d'aparent baixa intensitat comparada amb les agressions físiques, però terreny adobat per legitimar l'odi. Les paraules anticipen, sempre, els cops.
També l'estiu passat moria assassinat a la Corunya, resultat d'una agressió homòfoba, el jove Samuel. Les forces amb tradició democràtica i la societat civil vam sortir al carrer per denunciar aquest atac i reafirmar que nosaltres no ens posicionam al costat dels assassins. En aquestes manifestacions hi va haver absències ben eloqüents: el PP i Vox. Samuel fou doblement victimitzat: per ser identificat com a gai i per ser etiquetat públicament amb l'epítet de maricón. Això vol dir, primer, que és homosexual i, segon, que existeix el permís per fer-li mal perquè és un 'subhumà' i, per tant, candidat a un atac físic gestat dins l'imaginari que defineix la filòsofa Judith Butler com “una atmosfera de toxicitat que envaeix l'aire i que legitima aquestes agressions”.
El 2020 s'arribà a 277 agressions homòfobes a tot Espanya, segons dades oficials, tot i que les associacions LGTBI les eleven a 566, perquè ja ho sabem: moltes víctimes, per por, no gosen denunciar els agressors. A la vista del que hem observat per part de les forces ultraconservadores, com per exemple a la Comunitat de Madrid, on han condicionat pactes polítics a la derogació de lleis de dignificació i reconeixement dels drets LGTBI, urgeix la necessitat que les forces progressistes contrarestem aquestes actituds amb lleis que censurin i tallin les conductes discriminatòries fent un front comú a la discriminació i a l'agressió homòfoba. Per tot això, aplaudim que ja hagi començat a caminar la tramitació de l'avantprojecte de llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i de garantia de drets de les persones LGTBI.
Necessitam posar les agressions homòfobes en el centre de la política, malgrat que les puguem sentir llunyanes. Volem polititzar-les per desenvolupar un debat públic, per incloure-ho a les converses. Volem parlar-ne, i per això des del PSIB-PSOE no aturarem de presentar iniciatives com l'aprovada recentment al Parlament de les Illes Balears contra l'escalada LGTBIfòbica a Europa. Allò que no es visibilitza no existeix. Allò que no existeix provoca que el dolor de les agressions resti en silenci mentre que els agressors afloren a l'esfera pública i senten legitimades les seves punyalades. Hem de seguir l'exemple del feminisme, que també ha duit una i una altra vegada al debat públic el tabú de la violència masclista, per treure-la de la intimitat de la llar i exposar-la, la coneguda “violència intrafamiliar”, que en diuen els de Vox. I hem d'estar atents: els negacionistes de la violència són els que la impulsen; els protectors de la “unitat” d'Espanya són els principals promotors de la seva descohesió, cosa que impulsa la por com a element de divisió entre ciutadans.
Combatre la por social és una de les principals activitats que defineixen la qualitat d'una democràcia. No hi ha llibertat amb por. En els darrers temps s'ha instal·lat a Espanya una por que semblava oblidada, sobretot tenint en compte que el nostre país, sempre sota governs socialistes, ha estat pioner al món en la definició dels drets LGTBI. Aquesta por és la de ser atacat per diferent i està present a les declaracions públiques, a les xarxes socials i a les converses. És la nostra obligació democràtica desterrar de la vida quotidiana els 'fabricants de la por', i per això no podem estalviar ni un segon a denunciar aquestes actituds, ja sigui fora de les nostres fronteres o al costat de casa.
Joan Ferrer Ripoll és diputat del PSIB-PSOE
