L’estiu de l’any 1890, Miquel dels Sants Oliver, en una sèrie d'articles titulada ‘Desde la terraza’, que formaven part de les seves ‘Páginas Veraniegas’ al diari La Almudaina, escrivia que: “Tal vegada tenim sota la nostra planta un filó que no procuram il·luminar i descobrir completament”, referint-se a la bellesa de Mallorca i les possibilitats de convertir l’illa en una destinació de turisme. La idea resultava absolutament trencadora, ja que desafiava directament el proteccionisme econòmic de l’època, que intentava, debades, salvar les restes d’un imperi que s’esmicolava i que s'enfonsaria definitivament, tot just vuit anys després.
Tot i la idea romàntica que es té dels pioners del turisme i el reconeixement a l'amor cap al país que aquest expressaren, la proposta no deixava de contenir un component economicista, que resultava èticament i moralment perillós. Eren ben conscients dels riscos latents que comportava l'aventura: el poeta i polític Joan Alcover, en el pròleg de La Industria de los Forasteros (1903), de Bartomeu Amengual, reconeixia com seria d'absurd “l’afany de modernització duit a l’extrem de renegar dels nostres usos i elements naturals”; igual que ho seria caure en “el pseudotradicionalisme entestat a conservar-ho tot”. Amengual, per la seva part, plantejava un dilema existencial i ontològic entorn d’una indústria dels forasters per tenir com a objecte comerciar amb persones.
Era evident que, de bon principi, quedaven plantejats quins eren els reptes i valors ètics i morals que havien de regir l’activitat turística, en relació amb les persones i amb la substància de la matèria primera. Termes fundacionals que, més tard, els actors més prominents del turisme de masses, autoproclamats únics ‘professionals’ i ‘mestres del saber’ en la matèria, han volgut al·ludir sempre. Però, per molta foscor i relats fantasiosos que s’hagin volgut interposar, la realitat era que no es podia argumentar ignorància o manca d’experiència quan, a mitjans dels anys cinquanta, l'alliberament de l'aviació no regular (vols xàrter) a l’espai aeri europeu va permetre l'abaratiment dels forfets i el sorgiment del turisme a gran escala, a través dels turoperadors en el seu paper d'intermediaris.
Sobtadament, es passava d’“explotar aquestes belleses ingènues i naturals, afegint-hi els atractius de l’art i de la moda”, que propugnava Miquel dels Sants Oliver, i “no pretenem entrar de sobre i a costa de mil dificultats i violències”, ni “modificar radicalment els nostres hàbits”, que exigia Joan Alcover, a una prosaica dictadura extractivista del lliure mercat i a comerciar amb els béns comuns, amb una afectació directa a l’entorn i al paisatge, matèries primeres del turisme. Per desmitificar el paper ‘salvador’ dels nous operadors, basta recordar que la indústria pionera del turisme havia demostrat que el seu model era tan reeixit que la mateixa Cambra de Comerç de Palma, l’any 1929, deia que aleshores era “la indústria més propera i de major rendiment". Intencionadament, no volgueren construir sobre l'experiència passada sinó sobre les cendres del passat. Nova aventura, nous protagonistes i nous responsables.
Després de quasi cinquanta anys d’existència del model implantat pels operadors internacionals, l’any 2002, una font de coneixement expert reconeguda, com és el Col·legi Oficial d'Arquitectes de les Illes Balears, conjuntament amb altres col·legis de l’Estat, publicava un compendi de fets i imatges titulat La Arquitectura del Sol, on s’arribava a la conclusió que: “L'arquitectura turística fa visible una ètica que assumeix sense remordiments de consciència el tracte abusiu del medi, el benefici econòmic com a valor absolut i la compra de voluntats i prebendes per sostenir un model productiu insostenible. Es legitima així un triomf basat en l'especulació i l'explotació, més que no pas en el respecte social i ambiental, reflectint els principis subjacents a la indústria turística massiva”.
El “tracte abusiu del medi” i el seu remake, sota el títol ‘els ulls avariciosos del capital-risc global’, ara s’està materialitzant a través d’un aquelarre immobiliari, consentit i afavorit pel govern conservador. La literatura comercial al respecte és clara: Don’t wait to buy Real Estate, buy Real Estate and wait (No esperis per comprar immobles, compra immobles i espera), es llegeix a un cartell publicitari de la immobiliària Kensington. Compra i espera, que un altre vindrà després i et farà ric: especulació. Pretenen captar els estalvis de les classes mitjanes europees: les Balears, paradís de rendistes... i especuladors. Aquesta és la mirada pertorbadora que el depredador immobiliari ha posat sobre casa nostra. Si el govern no ho fa, la pregunta és: qui li ha de posar el morral al llop de l'especulació?
El comportament del poder econòmic, amb relació al medi i al paisatge, ha estat, i continua sent, d’una profunda desconsideració. Han substituït el seu valor estructural, per l’avarícia comercial. Això té conseqüències socials i econòmiques que col·loquen actualment el país en situacions límits, davant importants reptes com el canvi climàtic, la saturació del model, la manca de diversificació i la bretxa social i la crisi d’habitatge. Àdhuc, podria parlar-se de fracàs d’una època, a pesar de la immensa riquesa monetària acumulada per alguns sectors de la societat. Tanmateix, les llotges a l'eternitat no es paguen amb diners.
Pel que sembla tots tenim un problema, però la culpa no és la mateixa per a tots. Hi ha una classe dirigent que ha portat al país on és ara, amb la complaença, sovint, d'una classe política dòcil i condescendent. Però, les responsabilitats no prescriuen, cal que tots ho tinguem en compte.
