30/04/2021

Porucs!

3 min

Som uns porucs. Els illencs som una societat atemorida davant el necessari fenomen migratori i preocupada pel desballestament del nostre precari estat del benestar. No és cosa estranya; al cap i a la fi, pertanyem a aquesta ínfima part de la població mundial que acumula quatre cinquenes parts de la riquesa del planeta. 

En altres paraules, vivim a una illa on la gent vol conservar els seus pocs drets i privilegis i el seu precari nivell de vida amb un estat redistributiu, però que, alhora, s’articula entorn d’un sentit comú consumista, individual i liberal. Es genera així tota una sèrie de profundes contradiccions personals que donen lloc a paradoxes constants. Parlo dels senyoros feministes, els comunistes d’Airbnb i els ecologistes amb caseta a rústic.

Tot això no passa perquè sí. El món de les certeses i les comunitats culturalment tancades es troba en extinció. Trontollen els vells consensos de la postguerra mundial construïts entorn del sindicalisme fort, l’estat redistributiu i la fiscalitat progressiva. En aquest context, la socialització política esdevé, sobretot, discursiva –del món de les idees– a través del mitjans de masses, escoles, universitats i debats públics. L’amic M. Rosselló-Xamena ho explica prou bé en dir que aquests discursos són com unes ulleres: “Sols amb elles podem veure-hi, però predeterminen el que veurem”.

En aquest context poc favorable per als valors i ideals comunitaris, els partits de dretes ho tenen fàcil, els basta afirmar que la societat no existeix, sols l’individu, i davant la falta d’un discurs alternatiu a abraçar, les classes populars assumeixen aquesta veu. Massa vegades les esquerres han pensat que guanyar era desvetllar una espècie de realitat amagada al poble, pensant  –amb un cert to condescendent– que l’obrer o el camperol sense terres vota erròniament, contra els seus propis interessos... Hauríem de fer un bon pensament.

En aquest sentit, els treballs d'Owen Jones sobre la demonització de les classes populars són aclaridors. Parlant dels conservadors britànics, Jones afirma que segueixen l’estratègia del ‘Gatopardo’: donen “el mínim al nombre mínim de persones perquè res canviï”. El sistema, doncs, crea la visió que les baules més febles de la cadena poden ascendir socialment si accepten les regles de joc i manegen bé les seves cartes... “Si treballes i t’esforces molt, esdevindràs un home d’èxit”, et diuen. Un poc il·lús, no? D’aquesta manera, l'aspiració individual de millora esdevé el camí per minar el sentit de comunitat. 

Aquest procés que explica Owens també es dona a Mallorca, i no és estrany. Al cap i a la fi, el model de totxo, pilotada urbanística i turisme de masses funciona prou bé a casa nostra, prometent prosperitat si acceptem les normes del joc. Cada any a Balears arriben milions de visitants que introdueixen quantitats ingents d'euros a canvi de destruir el paisatge i hipotecar el nostre futur. Pot ser que la recepta de “sol i platja” sigui, per a molts, pa per avui i fam per demà, però no es pot negar que ha suposat un benefici per a certs grups socials.

I no us penseu que parlo únicament dels sospitosos habituals –especuladors i grans hotelers–, n’existeixen d’altres, que es beneficien d’aquest insostenible model. Són els que malgrat les condicions laborals precàries imperants, els surt a compte treballar 12 i 14 hores diàries per sous irrisoris. Aquesta gent no ho fa perquè sigui idiota, sinó perquè creuen que qualsevol alternativa és molt pitjor. També aquest model productiu somriu als illencs que tenen un piset o un terreny per fer algun dobleret, o senzillament, una habitació per llogar a un guiri. Aconsegueixen així algun ingrés extra, cosa que permet emmirallar-se en el somni falaç de ser encara classe mitjana.

Thatcher no anava desencaminada quan deia que l’economia sols era el mètode, que “l’objectiu és canviar l’ànima del poble”. Recordem-m’ho quan facem de mallorquinots prototípics, malparlant contra els turistes i reclamant platgetes desertes i carreteres sense embussos. En aquell moment, més que plantejar-nos si sobren turistes, forasters o immigrants (cosa que és racista, per cert) haurem d'anar més enllà, pensant a canviar els nostres hàbits de consum –i per extensió, el nostre model econòmic– començant a entendre que no és sostenible un món en el qual la riquesa no deixa de créixer any rere any (6,4% el 2017) però on el 70% dels adults només controla el 2,7% dels diners. Ens hi atrevirem, o seguirem sent porucs?

Joan Pau Jordà és professor

stats