Una de les idees més recurrents de la dreta ultra europea és que la immigració té com a objectiu o efecte més o menys volgut consumar un determinat reemplaçament demogràfic, que ens portaria a una suposada islamització d’Europa. No cal dir que aquesta dreta s’abeura de la retòrica i de les pors d’una vella dreta anglosaxona, però també de certes consignes populistes que van donar embranzida, entre altres coses horribles, al nazisme. Perquè això mateix es deia dels jueus. Aquesta mateixa dreta que té por de la substitució demogràfica, però, usa la demografia i la immigració interior per esborrar les altres llengües de l’estat.
Tenen por d’allò mateix que practiquen, potser perquè són ben conscients de la seva efectivitat. Sense substitució demogràfica no s’hauria fet tan senzill fer residual el català a Mallorca, sovint per part d’una classe política que és filla o neta dels que, dient que van venir per escapar de la misèria d’altres parts de l’Estat, a més de prosperar, s’han convertit en els peons feliços i satisfets d’un joc de substitució cultural i lingüística. Els agrada desplaçar, però no que els desplacin.
Troben que un mallorquí o català que vol conservar la seva llengua s’està oposant a una certa fatalitat històrica, a un procés natural, aliè a polítiques, decisions pensades i pressupostos públics. Per a certa esquerra, a més, qui s’aferri a unes determinades essències –a un paisatge, a una llengua– no fa més que donar corda a l’ultra que també pretendrà expulsar immigrants o obligar-los a renunciar a la seva religió. Es juga a confondre el personal de mala manera. Només és el conservadorisme dels altres el que és l’avantsala del feixisme, mai el propi, perquè sovint es parla des del privilegi de qui ho té tot identitàriament garantit. Però quan veuen –més aviat des de la paranoia– que és la seva llengua i la seva cultura la que podria ser esborrada per la nova immigració, llavors tot són escarafalls i demandes d’expulsió massiva. El racisme, per tot això, s’està normalitzant.
S’afirmen coses en veu alta que abans no es deien ni amb dues copes de més. La dreta centrada, si és que ha existit mai a Espanya, s’ha hagut de posar a competir amb la ultradreta d’una manera tan desinhibida que fa més por del que feia, sobretot tenint en compte que, al cap i a la fi, tot són ganyotes i violència verbal, però no gaire política sana, i molt menys lleis que es puguin aprovar.
El pobre immigrant fa menys por que el feixista; dir que l’immigrant no es vol integrar per part de qui no ha après català després de viure entre nosaltres durant dècades fa una mica de vergonya. En el fons aquesta imatge de l’immigrant només és una metàfora ideològica d’ells mateixos: temen el que són, una projecció freudiana de manual. Tenen por que els immigrants facin d’ells mateixos el que ells mateixos han fet amb els mallorquins, per exemple, sense mala consciència. Es veu que les nostres pors eren o són infundades, estúpides i provincianes, però no ho són les seves, tot i ser idèntiques.
