Por de Porcel
Arran de la publicació d’una obra biogràfica sobre el jove Baltasar Porcel s’ha tornat a parlar de l’ambició d’aquest autor, sens dubte un dels més sòlids de la literatura catalana del segle XX. Els que el vam tractar i conèixer durant els últims anys de la seva vida no podíem deixar de notar la seva empenta, l’ambició desaforada que continuava tenint la seva visió literària, que contrasta amargament amb l’actitud desmenjada, reticent i esllanguida que solen mostrar els altres escriptors en català, que potser fan obres d’envergadura, però que solen anar pel món demanant perdó, torçant el cap i fingint que no passa res, no sigui cosa que s’espatlli aquella necessària simpatia humil que s’ha de tenir en les distàncies curtes. Perquè ens coneixem tots, als països petits.
Porcel no temia impressionar, fins i tot diríem que volia fer un poc de por. Volia mostrar una visió del món, i pensar-se a si mateix com un gran escriptor no el feia avergonyir; es veia en la línia dels altres grans autors de les literatures dels països amb llengües normalitzades i amb un mercat del llibre sanejat (per bé que no fos, ni és, remotament així en el nostre cas). Porcel volia arribar molt amunt, i amb això no vull dir que pensés versemblantment que li podien donar un Premi Nobel, però sí que podia aspirar a dir que cap dels premiats en el ram literari no tenia un plegat d’obres molt millors que les seves. Li bastava saber-ho: fer feina, donar el millor de si en un seguit de novel·les que sempre anaven més enllà en complexitat i innovació, per bé que pogués embolicar-se en camins estèticament dubtosos –o rarots–, i no treballar el text d’una manera tan artesanalment polida com acaba demanant ara el gremi del punt i coma. També li van fallar els editors, em temo. Ni sabia ni volia escoltar gaire a ningú.
Perquè si una cosa destacava d’ell era que mai sabies per on et sortiria: Porcel sobretot era una sorpresa per a si mateix. Pensava les coses d’una manera estranya, però lúcida, lluny dels típics cabalistes de l’erudició irracionalista, que també abunden als països oprimits. Porcel sabia ser lliure i alhora apostar per uns valors claríssims: els d’una Catalunya que liderés Espanya sense trencar-la, els de la normalització de la llengua i la literatura del país per fer-la equiparable a qualsevol altra, els d’un discurs irònic que menyspreava tots els autoritarismes, tant els que venen de la dreta com els que ens volen fer empassar des de l’esquerra, ara empantanegats entre tòtems i tabús. El que no li perdonen és que no anés fent ullons de bona persona a tothom, i que posés per davant sempre la seva llibertat, per sobre d’ideals de pàtria tronada o de reivindicacions de postal de gremi. Sembla que últimament els mateixos que li van donar tots els premis el menystenen precisament per aquests mateixos premis, guardons, però que curiosament ells també tenen o continuen aspirant-hi. A veure si el reeditem més i llegim, ara que ja no ens cal perdonar-li la vida.
Melcior Comes és escriptor
