En política no hi ha miracles
En política els miracles –fets extraordinaris que no es poden explicar per causes naturals– no existeixen. Només se solen qualificar de “miracles”, en un sentit irònic, aquells canvis acomodaticis que, com deia Anselm Turmeda que fan els diners, a qui diu no li fan dir sí. Els resultats electorals del 23-J n’estan provocant molts, d’aquests falsos “miracles”, bé sigui per acomodar-s’hi i no perdre el poder que es tenia, bé per aconseguir-ne més. Però, no ens enganyem, de miracles de veritat no en veurem.
Com dic, de miracles en sentit irònic ara mateix sí que se’n veuen per totes bandes. Així, tots aquells que pronosticaven grans divisions a l’interior de Junts per l’estratègia negociadora, vista l’actual situació de privilegi, s'ho han hagut d’empassar davant de la miraculosa unitat aconseguida entorn del lideratge del president Puigdemont. També, vistos els recents mals resultats electorals, ha estat miraculós el canvi de discurs d’ERC, que ha passat de donar suport a Sánchez a canvi de res –amb relació a avançar cap a la independència– a apuntar-se a exigències més grans com l’amnistia. Un miracle que ERC mira de dissimular –a la desesperada– fent veure que qui ha canviat és Junts. Tanmateix, la intervenció de dimarts passat del president Puigdemont ha deixat clar i net quina és la diferència en les condicions imposades per uns i altres. I encara, en el sector poc o molt independentista, si bé no de miracles, es podria parlar dels malabarismes discursius de la CUP.
Ara bé, on es produeixen les més grans meravelles és a la banda unionista. En aquest sector, els equilibris del qual per fer govern són extraordinaris, estem veient prodigis per bé que tampoc no arriben a ser sobrenaturals. Del fugat que calia portar emmanillat a la presó fins a l’interlocutor amb qui es negocia a Brussel·les, o de considerar inconstitucional l’amnistia fins a trobar-la perfectament legítima –i les piruetes que encara veurem– hi ha uns salts que tenen el risc de ser mortals. PP i PSOE –i Sumar– poden estrafer tant com els convingui les seves antigues posicions amb relació a la independència dels catalans i la integritat de la seva pàtria, però tenen un límit precís: els poders de l’Estat i, sobretot, la seva pròpia implosió. També el president Mariano Rajoy, al seu moment, podia reconèixer en privat que el pacte fiscal que proposava el Parlament era raonable, però no tenia la força interna necessària per evitar la revolta dels líders territorials si l’acceptava. I ara és Pedro Sánchez qui és poc probable que pugui anar més enllà dels darrers indults que ja el van portar als límits de la tolerància interna del seu partit sense posar en risc la seva continuïtat.
El president Carles Puigdemont dimarts advertia que l’actual negociació no anava, en cap cas, de salvar una legislatura, sinó d’encarar la resolució d’un conflicte polític. Però em sembla ben difícil, per no dir impossible, que ni PSOE ni PP ho puguin acceptar. I no pas per voluntat política dels seus dirigents –que tampoc–, sinó per la mateixa feblesa interna i externa des de la qual poden negociar. Des del meu punt de vista, aquest és el cop de timó polític que el president a l’exili haurà aconseguit, sis anys després: en lloc de seguir dividint l’independentisme, quedarà en evidència la feblesa espanyola i la seva divisió interna per poder afrontar el conflicte amb els catalans. El miracle de veritat ja no seria que hi hagués l’acord històric que proposa Junts, sinó que el PSOE fos capaç de complir les condicions prèvies exigides: reconeixement que som una nació; legitimitat democràtica de l’independentisme; abandonament de la persecució judicial; existència d’una mediació que en verifiqui els compliments i la supeditació als acords internacionals que Espanya ja té signats en la matèria.
Espanya ha tingut quaranta-cinc anys per intentar evolucionar des del seu nacionalisme uniformista i homogeneïtzador a una cultura política que reconegués la diversitat nacional –cultural, política i lingüística– de l’Estat. Però no ho ha fet. La seva cultura política, el seu nacionalisme, ha quedat on era i manté tots els trets heretats del franquisme. Canviar-la en dos mesos sí que seria un miracle sobrenatural.
