Una política impúdica
No és que em mami el dit sobre la política de partits i sobre les lògiques que expliquen les aliances i els combats parlamentaris o les preses de decisió –també la deixadesa– governamentals. No cal haver estat dins de l’olla, ni ser procliu a les interpretacions conspiratives, per poder intuir més coses de les que expliquen oficialment els respectius assessors de comunicació. A la política sempre se li ha pogut aplicar amb molta exactitud el conte de Hans Christian Andersen El vestit nou de l’emperador.
Ara bé, una cosa és saber que més enllà del govern de les coses, un cop despullada, la política va d’ocupar el poder, de lluites caïnites –les més dures, entre companys de partit–, i fins i tot d’orgulls o de ressentiments personals mal dissimulats amb arguments pseudoideològics. I una altra és que aquesta lluita pel poder, explicada impúdicament en la informació que ens n’arriba –sobretot en les cròniques parlamentàries–, arribi a bandejar per irrellevant la matèria sobre la qual se suposa que es governa.
Aquest fet, la irrellevància del que hauria de ser objecte de govern davant de la simple lluita pel poder, no sé si sempre ha estat tan notori o si és una qüestió cíclica lligada a períodes de crisi i impotència política com l’actual. I tampoc no sé què hi ha de lògica política i què de relat periodístic, sovint més interessat a explicar el pim pam pum de l’esbatussada que no pas el fons del debat, si n’hi ha. Però ara estem en aquest punt: es pot explicar la política obviant el contingut que serveix de pretext per a la confrontació partidista.
Ho hem vist aquests darrers dies, tant en l’àmbit espanyol amb la contrareforma de l’anomenada llei del només sí és sí com al nostre país amb la qüestió del pla pilot per a una renda bàsica universal. No entraré gaire en el primer cas per l’obvietat de la distància que hi ha entre la llei suposadament objecte de confrontació i les raons electoralistes que expliquen la baralla entre els dos partits de govern i també les posicions de la resta de grups. Els relats de la batalla s’han pogut fer pràcticament sense ni haver d’explicar de què anava la contrareforma proposada.
I aquesta mateixa dinàmica ha acompanyat el debat parlamentari a Catalunya, en què l’aliança PSC-Junts ha tombat el pla pilot de la renda bàsica del Govern. En primer lloc, siguem francs: això del pla pilot d’una renda bàsica universal –que la consellera Serret es va precipitar a presentar a la ministra finlandesa Hann Sarkkinen, i que el cap de l’Oficina va qualificar com “el major pla pilot europeu de renda bàsica universal”–, forma part més d’un espot publicitari electoral que no pas d’un objectiu realment assolible. De fet, ni tan sols té partida pressupostària. I més enllà de discutir-ne la bondat, és una evidència que ni tenim el poder ni els recursos per fer-la efectiva. Si fins i tot a Finlàndia no va passar de ser un experiment entre el 2017 i el 2019, què ens hem cregut que és la Catalunya autonòmica d’ERC?
Però, en segon lloc, s’han pogut llegir pàgines senceres i escoltar notícies sobre aquesta confrontació parlamentària sense ni haver-se de molestar a explicar de què anava el pla pilot. L’important era qui feia la pinça, si s’humiliava el Govern, si es marcava perfil, i fins i tot permetia especular –no ve d’un pam!– sobre si teníem més a prop un futur govern tripartit o si tornava la sociovergència. Però, hi havia pla o no n’hi havia? I de què anava aquest pla? On s’havia d’aplicar, quan, què costaria i quins beneficis se li suposaven? El cert és que tot això era irrellevant en el debat parlamentari.
A vegades he sostingut que a la política li falta veritat. Però també he de dir que si la veritat de la política és la que estem veient, si aquesta és la pinta que fa la política quan va nua, sense cap pudor, que ningú s’estranyi que no tinguem gens d'interès a veure-li les vergonyes.
