Policies locals. Quin futur?
Fa molt poques hores [aquest divendres 29] que diversos policies locals de distints ajuntaments de l’Arxipèlag han rebut una distinció o reconeixement de part de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. La proposta havia estat cursada pels respectius ajuntaments. Parlam d’una condecoració: la Creu al Mèrit Policial amb Distintiu Blanc. L’acte s’ha celebrat a Alcúdia, amb tota la litúrgia i la solemnitat que correspon a aquests esdeveniments; ja sabem que les creus són tan velles com la humanitat. Aquesta distinció reconeix d’alguna manera la trajectòria professional destacada al llarg de més de trenta anys de servei, amb una conducta irreprotxable. Vivim en una societat de símbols i, malgrat que les condecoracions es comprin a tant el pes, resulta estimulant que valorin la dedicació i la bona manera de fer de qualsevol activitat, en aquest cas de les policies locals. Tot plegat, la cultura de premiar o distingir en aquesta professió resulta bastant recent en el temps, especialment a la part forana de Mallorca. Ciutat, Menorca i Eivissa van molt més avançats en aquesta pràctica.
Aquests policies locals que encara estan en actiu fa molts d’anys que trepitgen els carrers i les places dels nostres pobles. Veuen, escolten i callen moltes coses, l’ofici és així. La majoria ens coneixem o som de la mateixa fornada; per aquest motiu deixau-me que els doni la meva més sincera enhorabona. Són fills -és un dir- de la Llei de Forces i Cossos de Seguretat del 1986, encara ara en vigor i que sembla que no hi hagi el més mínim interès per part de l’Estat per adaptar-la al segle XXI; quasi és un tabú parlar-ne. En el seu moment -quan va ser promulgada- ens va generar molta il·lusió i creà expectatives. Vàrem pensar que deixàvem de ser municipals per convertir-nos en policies: pura il·lusió! Ben aviat les expectatives quedaren refredades per interessos distints dels dels municipis i les seves policies. Ens deixaren un àmbit molt reduït d’actuació, amb les ales judicials ben retallades, nul·la capacitat legal de mancomunar-nos. Sense donar una solució real als municipis turístics o amb costa. Cap possibilitat de realitzar tasques d’intel·ligència o d’informació. I ja no parlem d’esbrinar casos complexos dins l’àmbit penal. L’única sortida o finestra que vàrem veure oberta va ser la d’arribar a l’excel·lència en allò que fèiem, o sigui ser els millors amb el que ens havien deixat: el trànsit dins les poblacions, la prevenció, la proximitat amb el ciutadà, la protecció del medi ambient, les ordenances, l’educació viària dels infants i majors, la protecció de l’entorn escolar amb els policies tutors. No ens quedava altra solució que convertir-nos en la policia local de les coses petites i de la vida diària dels nostres pobles i barris. Acceptàrem l’envit en positiu i començàrem a caminar en aquesta direcció. Vàrem construir una implicació emocional amb la feina i els ciutadans, o almenys així ho vàrem creure.
Fins al 2004-2009, quan la cosa es va desbaratar de bon de veres. La llei autonòmica del moment va crear policies que no eren policies, altres que ho eren a temps parcial, altres que s’havien perdut i no sabien on eren. Tot un desgavell d’interins, turístics, de temporada i auxiliars. Sense cap perfil d’idoneïtat específic treballat, gairebé tothom qui va voler va entrar en el cos de la Policia Local. Amb aquell desori, ni els mateixos responsables municipals s’han aclarit d’aleshores ençà. Dels responsables autonòmics ja no us en dic res: quan ensumen el tema, semblen moixos escaldats. A partir d’aquesta data i llei va arribar una nova mentalitat: la de voler ser com els altres, els que figuraven per gràcia divina, ser cent per cent policies, com aquells que només es dediquen a la seguretat ciutadana, “los del Estado”. Aquí vàrem xocar d’una manera brutal amb els nous policies locals. Els que no havien viscut els anys vuitanta, ni els noranta. Eren una altra generació, un altre món. Empràrem temps per saber què ens estava passant, massa temps. I així ens ha anat. Com a col·lectiu i professió, tenc la sensació que hem caminat perduts pel desert d’aleshores ençà. La solitud ens ha acompanyat massa sovint en aquesta travessia. A la passada legislatura vàrem entreveure la Terra Promesa de Canaan, agafàrem la bona direcció, però ens va mancar temps per arribar-hi. Ens tallaren, altra vegada, l’alè vital de soca-rel.
Encara pens i sent que la nostra eina més potent i eficient era i és la diferència i l’excel·lència en les petites coses. Amb un no voler ser com els altres. La implicació i proximitat amb la ciutadania ens retroalimenta de manera positiva com a persones, era i és essencial entendre aquest fet. En mirar els meus companys amb la Creu a les mans, n’he sentit orgull i conhort. Per elles, per ells, per tantes coses viscudes i compartides que guardam al més profund del nostre ésser, aquelles que ens sostenen de veritat.
Pere Perelló és escriptor
