20/05/2022

La Policia Local de Palma ha de recuperar el carrer

3 min

No us regireu! No faré apologia de la frase “el carrer és meu”, atribuïda a un pezzonavante del 'règim'. Em referesc a recuperar –malgrat que sigui per expropiació– els carrers que els incívics han usucapit.

Les voravies són propietat dels qui les envaeixen amb vehicles silenciosos conduïts per homicides potencials i qualque brut consentidor amb corretja o no a la mà.

A Palma, els ciutadans no poden caminar tranquil·lament per les voravies. Si la seva policia no pot garantir una acció tan natural, quotidiana i elemental com aquesta, cal que existeixi?

Oferesc de manera altruista un lema per a la pròxima campanya a les municipals: “Amb nosaltres, podreu caminar i passejar”.

No cal abocar gaire tinta sobre els espais per a vianants. Especialment, els patinets elèctrics, les bicicletes i les conseqüències fisiològiques dels innocents cans en mans de massa irresponsables propietaris fa que aquests espais s'hagin convertit en llocs perillosos i hostils per als qui hi passegen ingènuament.

Caminar genera tensió; esquivar artefactes en moviment i excrements a terra n’és el motiu. Resulta estressant tanta anarquia incívica, i, si tens infants al càrrec –fet que confés–, és molt pitjor.

Els vianants palmesans són víctimes dels violents elements ambientals descrits. Dels excrements liquats o solidificats, també. Un, dos o vint-i-dos no fan res, però caminar per Ciutat s'ha convertit en una classe de taitxí, emulant el ball d'un gràcil animal per no trepitjar pixum o merdum. Fa oi.

Qui no instil·li als infants la consigna de prendre les mateixes mesures de seguretat en sortir del portal de casa i incorporar-se a la voravia o en voltar una cantonada que, quan creua la calçada de vehicles sense pas de vianants, s'està jugant la integritat física.

Si la Policial Local recuperàs el carrer, això és, tornar a 'potejar' tota la ciutat, mantenint tolerància zero davant la manca de civisme generat en l'àmbit del trànsit i de les ordenances municipals en general, especialment pel que fa a poder caminar, milloraria molt la nostra qualitat de vida i donaria sentit al que prometen els polítics cada tant, quan promouen i inverteixen en accions físicament saludables amb rèdit mediàtic i obliden la meravellosa senzillesa de passejar. Parlen molt d’humanitat, mentre que les voravies són un focus diari de deshumanització.

No poder caminar per la falta de respecte i l'hostilitat dels incívics es pot combatre aplicant policialment la tolerància zero davant les infraccions. Fa pocs dies vaig escriure sobre el perill dels patinets circulant per damunt les voravies. En recuper un fragment:

“Les autoritats tindran consciència i entendran que, si no s'encarrega d'això diàriament la Policia Local, ningú no ho farà, quan acudeixin al tanatori de Son Valentí, a donar el condol a la família d'alguna persona atropellada per 80 quilos de massa a 25 quilòmetres per hora sobre un silenciós patinet elèctric. Succés esdevingut en el moment de sortir càndidament del seu domicili, a la virtual autopista en què s'han convertit moltes voravies de Palma. El culpós homicida, enfrontat a una estandarditzada pena de dos anys de presó per la seva imprudència, si no té antecedents penals, probablement no la complirà. Tal vegada emeti el pertinent 'em sap greu, m'he equivocat, no tornarà a passar'. Si el mort presenta una certa rellevància o Madrid es fa ressò del succés, potser arribin a modificar el Codi Penal. M'agradaria molt equivocar-me i haver de demanar disculpes. Mentrestant, poden continuar lloant la seva labor”.

No m'hauria imaginat mai que pogués enriquir la descripció en primera persona. Un parell de setmanes després de la publicació del text, quan faltaven deu minuts per a les nou del matí, dos canalles sobre rodetes, un per cada costat, feren molt, molt a prop, el meu net de cinc anys i vint-i-un quilos de pes. Per un instant, em vaig convertir en el temut protagonista del meu relat rebent el condol oficial, inaugurant un nou concepte d’accidentabilitat urbana: la síndrome de l’entrepà.

Després de recordar-li, injustament, “t'he dit mil vegades que no surtis del portal sense mirar”, ell contestà: “Pi (padrí), els patinets no poden anar per aquí”. No cal aprofundir-hi més; ens recordarem molt de temps del tràngol.

Podem referir també les dificultats que pateixen les persones invidents envers les motos sobre la voravia o dels cantons bloquejats per vehicles mal estacionats, propiciant que els usuaris de cotxets d'infants, de compres o amb cadira de rodes no puguin circular amb normalitat. Aviat tindran aspes per salvar els obstacles elevant-se com si fossin helicòpters.

Ampliant la confessió: quan veig un policia local caminant per qualsevol barri o lloc de ciutat, literalment, em sorprèn. Ho consider un fet excepcional, perquè poden passar dies sense que en vegi cap ni un, ni tan sols amb cotxe –que és com si no hi fossin. 

Són bons, poden i en saben. Només necessiten: organització, direcció i gestió acurada.

Jaume Pla és inspector de Policia Local jubilat

stats