La Policia Local i el seu llenguatge. Reptes de futur

El mes passat parlàvem de la seguretat pública a l’article La gramàtica de la seguretat. Lògicament, també hi incloguérem la percepció, el vincle social, la fragilitat de les societats modernes i la necessitat humana de sentir-se protegits. Ara l’envit és trescar per altres camins del llenguatge de la seguretat, principalment parlar del paper i les funcions de les policies locals en el segle XXI.

Realment, què n’esperam? Quin és l’abast de la seva autoritat? Com gestionen la transparència, l’ètica o la proximitat? Estan preparades? Les sentim a prop? I també: quina transformació humana –la dels policies– implica conviure durant dècades amb el conflicte, la tensió i la frustració ciutadana?

D’ençà de 1986, les policies locals a l’estat espanyol sí que són policia, però no són una “policia plena” en totes les dimensions clàssiques de l’activitat policial. Aquell any es promulgà la coneguda Llei orgànica 2/1986 de forces i cossos de seguretat, una norma que molts funcionaris de les policies municipals ja perceberen –des del primer moment– com una arquitectura legislativa incompleta. El text deixa clar, jurídicament, que les policies locals són policia. Però dins l’imaginari de la maquinària de l’Estat i de les policies estatals quedaren com a simples auxiliars.

No poden desenvolupar investigacions criminals de manera autònoma, si no és sota dependència judicial. Tampoc no disposen de les funcions pròpies de la Policia Judicial, ni tenen accés complet a determinades bases de dades estatals o europees. No poden desenvolupar tasques d’intel·ligència ni actuar amb plena autonomia en matèries sensibles de seguretat pública.

Dit clarament: ens trobam davant una policia parcial, excepte quan parlam de les seves funcions pròpies –seguretat en espais municipals, regulació del trànsit, aplicació d’ordenances, prevenció i proximitat–, àmbits en els quals les policies locals han desenvolupat un nivell notable d’especialització i eficàcia.

El problema és que aquesta realitat institucional i legislativa fa més de quaranta anys que dura, mentre que el món, la societat i les formes de conflicte han canviat profundament. A començaments dels anys noranta, hi hagué una lluita intensa –sota la direcció de l’intendent en cap Joan Feliu– perquè el panorama no acabàs sent aquest i perquè la interpretació de la llei fos una altra. Les hemeroteques encara conserven els estira-i-arronses entre la Policia Local de Palma i la resta de cossos de seguretat de l’Estat. També en quedà constància en les directrius, els recursos i les sentències judicials d’aquells anys. Finalment, el model es consolidà amb una delimitació molt estricta de competències. Qui mana mana.

Continuam. Dins el marc constitucional espanyol, la seguretat pública –i fins i tot la mateixa seguretat ciutadana– no és una competència municipal plena. Amb les diferents reformes normatives de les administracions locals, la poca capacitat política que conservaven els batles en aquesta matèria es reduí progressivament. La responsabilitat principal continua sent de l’Estat, així, en majúscules. Els municipis hi poden participar, però sempre dins els límits que marca la norma.

Però, clar, tot això els ciutadans no ho saben ni els importa gaire. Qui veuen cada dia al bar i al carrer és el batle i el regidor de torn, i són aquests els qui reben totes les malediccions del cel, mentre els vertaders responsables no reben cap pressió directa. Realment, els ajuntaments esdevenen escuts protectors davant Delegació del govern i els cossos de l’Estat. Les víctimes són els responsables municipals i els policies locals. En l’àmbit polític no tot val. Alguns partits i caps de llista pensen que sí i empren aquesta difícil conjuntura per accedir al poder o minar la resistència dels qui governen. Tant se val si s’incrementa el populisme barat o la por entre els ciutadans.

A la pràctica, però, la seguretat pública i la seguretat ciutadana han acabat per compartir espais difusos i sovint ambigus. En teoria, les juntes de seguretat haurien d’ajudar a coordinar i suplir aquestes ambigüitats, però deixarem aquest apartat per a una altra ocasió. Fins aquí podem afirmar que tenim un model de policia local tensionat, parcialment desactualitzat i amb desequilibris funcionals evidents.

Com dèiem abans, el panorama social i delinqüencial ha canviat profundament. Avui la realitat és molt més híbrida i complexa. Ha aparegut la ciberdelinqüència, els sistemes d’informació són completament diferents dels de 1986 i la ciutadania reclama una seguretat de proximitat real, visible i immediata. Però el marc legal continua sent limitador i encotillat. Tenim massa cossos amb competències parcials i unes policies locals sovint infrautilitzades.

Aquest model també té fortaleses reals: manté un control centralitzat sobre la investigació criminal i la intel·ligència, garanteix una certa homogeneïtat penal i evita que cada municipi desenvolupi una mena de “policia pròpia” amb criteris diferents.

Ara bé, les policies locals tenen una presència efectiva al territori. Coneixen les persones, els conflictes i les dinàmiques socials dels pobles i les ciutats. Sovint són els primers a intervenir. Avui disposen d’una formació de qualitat, experiència operativa i mitjans tècnics raonables. Però també ens trobam davant una possible infrautilització de recursos públics. El ciutadà que demana auxili o protecció desconeix gairebé sempre tot aquest entramat competencial. Ell només veu un uniforme blau i espera una resposta. I moltes vegades aquesta resposta no és possible o queda limitada legalment.

Llavors apareixen les preguntes incòmodes: per què els ajuntaments destinen tants de recursos econòmics a una policia que només poden gestionar parcialment? Per què la ciutadania i els partits polítics –especialment des de l’oposició– reclamen constantment més efectius i més presència policial? I, sobretot, com hem arribat a construir un model de policia local que tendeix cada vegada més cap a la seguretat ciutadana, precisament en l’àmbit on disposa de menys competències, mentre es debiliten funcions tradicionals com la prevenció, la proximitat o la policia administrativa?

Tal vegada la pregunta final és una altra: el model actual respon realment a les necessitats del segle XXI o continua sent, sobretot, una estructura pensada per a una realitat que ja no existeix?