EscriptorTantes i tantes persones han sabut manifestar exemplarment quines coses els ha ensenyat el virus, quins canvis els ha originat perquè ara se sentin, com a individus, amb avantatges respecte de l’individu d’abans de la pesta, que a servidor tan sols li queda confessar limitacions de tota mena, que afecten la sensibilitat i la lucidesa. He llegit i he escoltat confessions que m’han fet sentir en una inferioritat acusada, la de la persona que constata la pobresa del seu món interior –com dèiem de joves. Però hem de saber trobar conhort en el fet de compartir ciutadania amb el millor de l’espècie.
No vol dir això que servidor hagi passat i continuï passant per aquesta fi del món amb una indiferència que potser ja m’escauria pels anys. És clar que tot el que succeeix m’afecta, potser més i tot del que m’hauria afectat alguns decennis enrere. La qüestió és si conservam intacta –o fins i tot creixent– la capacitat d’aprofitar les grans lliçons que ens dona la vida.
Així i tot, crec que en un cert sentit m’ha canviat la percepció de les formes i els treballs de la mort. No de la mort com a destí biològic, solemne escenari final, sinó de les maneres en què aquestes coses es produeixen. Vull dir que la mort, segura sempre però amagada darrere l’horitzó o navegant a bord de núvols altíssims, amb la pandèmia moral s’ha corporeïtzat –amb perdó de la filologia– i s’ha incorporat al paisatge de la vida. Val a dir que és un paisatge bromós, en el qual la dificultat d’establir fites convida a renunciar a la tasca. I és curiós que aquesta alteració paisatgística s’assumeixi amb tristesa encalmada i amb tanta naturalitat alhora.
La, diguem-ne, visualització –per més que emboirada– del destí final amplia la percepció de la pertinença, de l’associació d’humanitat i naturalesa. Nietzsche ens diu que “parlam d’humanitat segons la noció que és allò que diferencia l’home de la naturalesa i l’eleva part damunt d’ella. Tanmateix, en realitat no hi ha aquesta diferenciació; les propietats ‘naturals’ i les que es consideren com a pròpiament humanes estan indissolublement lligades entre elles”. Així, els humans no solament ens relacionam simbiòticament amb la naturalesa, sinó també entre nosaltres. Com un tot, pertanyem al mateix cos que els immigrants o els que cerquen i no troben refugi.
