“El poblòmetre” (1935)

De l’article d’Irene Polo (Barcelona, 1909-Buenos Aires, 1942) a la secció “Apunts” de L’Instant (4-VII-1935), espai que en aquell diari compartia en dies alterns amb Ignasi Agustí. La jove periodista Polo, intrèpida, incisiva i desimbolta, destacava en la premsa catalana fins a l’any 1936 per la seva empenta professional singular en tots els gèneres que conreava. Sobretot en els reportatges amb entrevista. La Secció de Filosofia i Ciències Socials-IEC ha convocat el Premi Irene Polo per a obres o activitats en català de joves en l’àmbit de la filosofia i les ciències socials.

El mes d’abril de l’any 1934, Gil Robles [líder de la CEDA, formació de dretes] va fer la seva primera concentració de forces. Fou a l’Escorial. Jo vaig haver d’assistir-hi [el seu reportatge sobre aquest acte ha estat reproduït en aquesta secció el 24-IV-2019]. I creieu que era impressionant: feia un fred de tots els dimonis; nevava; a Madrid havia esclatat una vaga general estrepitosa; l’aire estava ple d’amenaces i de tristesa. I a la Lonja del monestir de Felip II, una multitud de pagesos, d’estudiants i de menestrals, escoltava a peu dret, entre banderes, les paraules d’uns homes que deien que volien salvar Espanya. ¿De quantes persones es componia aquella multitud? ¿De deu mil? ¿De trenta mil? ¿De cinquanta mil? No ho sé pas, ni ningú no ha arribat a saber-ho encara; ni mai se sabrà, perquè fins els fotògrafs han après a enfocar la concurrència d’aquests actes, quan s’agombola o quan ja comença a desfilar, segons la conveniència del diari al qual serveixen... El cas era que hi havia molta gent aquell dia a San Lorenzo; que la immensa plaça estava gairebé plena i que això era molt important. A mitja tarda vaig tornar a Madrid en un tren carregat d’entusiasmes, que era xiulat i apedregat pel camí. A l’arribada, per la ciutat immòbil i tancada, havia corregut la pólvora i la sang. A les deu, vaig anar al Palace a veure un conegut polític d’esquerra que en aquells moments governava a Catalunya. Estava voltat de periodistes i d’amics que no es posaven d’acord sobre la quantitat de gent que havia anat a l’Escorial. El governant català va consultar-me tot seguit: "Tu que hi has estat, a veure: ¿quantes mil persones hi havia a l’Escorial?" "No ho sé, potser vint o trenta mil...", vaig respondre. El governant va tombar-se sobre el respatller de la butaca i va tirar braços i cames enlaire esclafint a riure. Els periodistes es van sulfurar: "Trenta mil persones! M’acaben de telefonar que no arribaven a quatre mil!" I un altre: "¿Quants metres quadrats té la Lonja? Es calcula quin espai ocupa un home dret i de seguida sabeu quanta gent hi pot cabre". [...] De les baralles d’aquests dies per si va més o menys gent a les manifestacions de gala dels diversos partits ¿què en treuen uns i altres d’enganyar-se? Res de bo... Però no hi fa res. El poble vol discutir. Abans, el tema eren els toros; després va ésser el futbol; ara és la política. [...] La manera d’acabar amb aquests desficis del fet que si eren deu mil o que si eren cent mil seria posar a l’entrada d’aquests actes un comptador d’assistents, que es podria titular “el poblòmetre”. Així no hi hauria error possible i les xifres serien científiques i indiscutibles. Però no hi ha res a fer. Encara que això no fos una broma, l’aparell no tindria cap èxit: cap partit no el voldria i la gent no sabria amb quin pretext cridar: "Que sí, senyor!" "Que no, senyor!"