02/07/2021

Plantem-nos

3 min

Marine aspirations no és l'eslògan d'una promoció immobiliària a segona línia de mar, ni el nom d'un paquet vacacional per visitar Mallorca –dues de les principals cerques que es fan en relació amb l'illa. És com es diu l'exposició que la comissària d'art Cristina Ramos ha muntat amb la complicitat de la galeria TACA, un espai minúscul bullent amb vida diversa, d'aquests que espanta d'anomenar per por que canviï. Aquest pic, tres artistes d'enllà i d'aquí parlen dels seus vincles amb la mar, no pas com a gran bassa d'aigua inspiradora –que ho és des de temps immemorials–, sinó com a element que respira i compon el planeta i del qual, en proporcions ben semblants (encara que dolces) estem fetes les persones. A més de l'obra plàstica de la pollencina Alba Suau (1997), que reinterpreta els colors idiosincràtics del nostre paisatge, tenint en compte les modificacions cromàtiques que hem provocat a terra mar i aire, hi ha una peça de Babi Badalov (Azerbadjan, 1959) que em costa decidir si és un pedaç, un tapís o una bandera, en la qual hi ha escrit un vers que també burxa perquè obliga a triar si llegir-hi “to be LAST under the ocean”, o bé “to be LOST under the ocean”; i una sèrie de teles –retalls de llengües, para-sols abandonats– intervingudes com per art de màgia per Flavio Degen (Berlín de l'Oest, 1981).

La part tèxtil d'aquesta mostra col·lectiva allarga la mà fins a l'exposició L'objecte del vincle que, al mateix temps, acull el Casal Solleric. És clar que són dos espais prou diferents, quant a aspiracions precisament i pel que fa als mitjans dels quals disposen per assolir-les, però hi ha un fil vermell de memòria que enllaça ambdues propostes. A l'exposició, comissariada per Oriol Fontdevila, hi trobem la inquietant Fata morgana, de Lara Fluxà (vidre prenyat d'aigua sobre vidre), i el niu d'oronella que Ruben Verdú ha construït a temps real i a la manera dels ocells. A més, es despleguen una sèrie de tapissos del grup Documentary Embrodery Office: es tracta de teixits col·lectius, uns patchworks ajuntats en bars, centres culturals i places de pobles dels Balcans i Llatinoamèrica. Els instigadors del projecte donen un tros de tela, fil i agulla als participants i els conviden a brodar pensaments i sensacions; si cal, també els ensenyen a posar fil a l'agulla –una artesania que, durant segles, ha proporcionat espais de convivència, aprenentatge i cançons (sobretot entre dones), que és encara avui motor econòmic de molts països (lligat a l'explotació laboral) i per a la qual moltes ja no tenim destresa, perquè no n'hem volgut aprendre (més que no pas per manca de mestres voluntàries).

Comento les meves impressions amb l'Evarist Torres, artista amic, que de seguida em recorda les accions d'aquest estil, mogudes per AatomicLab d'anys ençà: de fet, aquesta mateixa setmana, el col·lectiu local ha dut a terme una acció preciosa amb les veïnades de la Soledat. A la plaça de Mínims, vora l'església, hi solia haver una font, que l'Ajuntament va llevar; al lloc que ocupava, hi plantaren una palmera però, més endavant, també la'n tragueren. Per això, durant la celebració de les jornades “Arquitectures col·lectives”, els artistes proposaren a la canalla del barri de plantar-hi flors, com en un cossiol gegant. Tanmateix, a l'ajuntament li feien nosa ves a saber per què, les arrabassà i hi encimentà a damunt. Finalment, les veïnes i Aatomic Lab han pintat, damunt la grisor erma, un retrat de què va passar –de l'alegria del dia que hi arrelaren el verd entre totes.

L'endemà, mentre una munió d'alemanys okupa el carrer de Sant Feliu, resseguint les inauguracions d'una sèrie de galeries d'art que regenten i visiten, que omplen i buiden entre ells només  –talment en un gueto –, topo amb una colla ben variada d'edats i perfils, que està cordant un tapís enorme a Can Balaguer, amb el pretext d'aprendre les diferents tècniques i materials propis (vímet, corda, fil) per crear objectes (senalles, lligadures, cadires), mentre comparteixen paraules, emocions. Prou sabem que vivim en una illa que es contradiu, i així mateix ens contradiem els éssers humans.

Cristina Ramos, d'Astúries, preparava el text que llegiria en la inauguració de Marine aspirations, ajaguda a la platja de Can Pere Antoni, “esperando adormilada la sensación de ardor que produce el agua fétida tras un baño matutino / Agua quemada”. Ramos, roent de ràbia contra la plastificació dels oceans, el maltractament vers la posidònia i els genocidis marítims, demanà on eren les dones d'aigua de la nostra mitologia popular: “Este tiempo inestable, con el smog y el rocío, les ha quitado el aire / Ahogadas / en el crepúsculo de los olores / que fluyen en el agua quemada”. Sí; però sempre que quedin veus que callin i escoltin, com les seves, les sentirem encara.

Poeta, traductora i músic
stats