ABANS D'ARA
Opinió 09/09/2022

Una pintura sense parangó: la d’Amèlia Riera (1990)

Peces històriques

MARIA LLUÏSA BORRÀS
2 min
Una pintura sense parangó:  la d’Amèlia Riera (1990)

De l’article de la crítica d’art Maria Lluïsa Borràs (Barcelona, 1931 - Palafrugell, 2010) a La Vanguardia (8-VII-1990). Traducció pròpia. Fins al 6 de novembre hi ha una exposició a la Virreina dedicada a la pintora i gravadora Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019). Va ser guardonada amb el Premi Nacional de Cultura 2015. Era membre de l’Acadèmia Sant Jordi de Belles Arts.

Aquesta exposició a la Galeria Àmbit, amb la qual verdaderament culmina Amèlia Riera quasi tres decennis de pacient i callat treball en el seu taller, és una prova fefaent que, contra el que avui s’estila i abunda i es pretén fer creure, la pintura és cosa de temps, d’anys de dedicació, d’esforç. Voldria des d’aquestes línies retre d’alguna manera el meu modest homenatge a aquesta pintora, tan eficaç en la promoció de l’art nou en els anys difícils, i tan reservada i humil pel que fa a la seva pròpia obra. [...] Amèlia Riera no és tan sols una excel·lent pintora que domina la tècnica, que es troba en plena possessió d’un llenguatge pacientment i coherentment elaborat, sinó que posseeix un món propi no tan hermètic i distant com pot semblar a primer cop d’ull, però sí genuí i sense parangó. Els objectes que apareixen insistentment en aquests àmbits imaginaris creats per ella, que sabem del tot fora del nostre abast, són com petjades, restes oblidades del que allí va passar. A partir d’ells l’espectador pot penetrar, d’acord amb la seva personalitat i la seva sensibilitat, en el món que la pintora suggereix. És, no cal dir, un món afí al surrealisme. No em refereixo al moviment històric que va protagonitzar Breton i que correspon a un cert cicle més o menys tancat en els anys 1920-1930, sinó a una visió onírica, més enllà del món del que és real, i alhora una transgressió de les convencions i del que està establert. Un món en que la sinistralitat i l’erotisme juguen i es combinen fins a crear tensions difícils de suportar. Una de les coses que més m’interessen potser de la seva pintura és la coherència de la seva trajectòria. En les seves primeres abstraccions Amèlia Riera va optar per diversos espais obscurs en què anaren apareixent gradualment cadenes i forrellats, tot un món d’opressió. Però gradualment l’opressió insofrible va donar pas al món de les idees i del somni, a la vegada que la pintura s’enriquia amb símbols i al·lusions mítiques. En les darreres etapes la pintora desafia el món exterior i s’obre en portes i finestrals a cels i horitzons blanc-i-blaus, que contraposen el buit del món extern a la densitat i opulència d’una intensa vida interior. [...] Poques coses em semblen tan apassionants en l’art com seguir de prop el procés creatiu del pintor. Amèlia Riera és d’aquesta mena d’artistes que només presenten una exposició quan jutgen que la seva obra ha acomplert un cicle. Encara que només fos per això, el conjunt que exposa és digne de la màxima atenció. A mi em sembla simplement magnífic.

stats